L'art occidental, almenys des del segle XX, ha comportat gairebé sempre un element subversiu. Les avantguardes històriques han implicat un fort component de crítica als valors establerts, ja siguin valors ètics, morals, estètics o pautes socials i ideològiques. Podem dir que l'art contemporani, com defensava George Bataille, determina l'exposició dels límits de la realitat per transfigurar-los. És a dir, la llibertat i 'l'autonomia' de l'art, que diria Theodor Adorno, poden implicar la 'transgressió'.

Ara bé, l'acceptació de la llibertat i l'autonomia del fet creatiu, la 'transgressió' específica en el camp de les arts, pot o hauria d'implicar també la necessitat de separar en molts casos el que podríem anomenar 'ètica' de 'l'estètica'. Sí realment s'accepta el dret a dir-ho tot en el marc de l'art (la llibertat expressiva i creativa absolutes) s'hauria de respectar aquesta llibertat al marge de qualsevol possible valoració moral. I aquí rau un gran problema, difícil de solucionar, que afecta precisament els possibles límits de l'art i la vida democràtica en la qual només pot subsistir.

Per exemplificar aquesta separació entre 'art' i 'ètica' es podrien citar molts casos, com ara la pel·lícula d'Sdan Sparojevic 'A servian film' (a parer meu un film fastigós i èticament execrable) o algunes de les transgressions de 'l'Activisme Vienès', sobretot per la utilització de gran quantitat de sang i animals morts en les seves 'performances'. Amb tot, vegem un cas paradigmàtic en la història de la Il·lustració europea d'allò que podríem anomenar una 'estètica de l'extrem'. Una obra literària que, encara ara, fereix la moral i la sensibilitat i que ens sotmet a la pregunta de si l'art ha de tenir algun 'límit'.

Es tracta de la figura de Donatien Alphonse François (1740-1814), més conegut com el Marquès de Sade. S'ha considerat a l'escriptor francès, en el vell mig del segle XVIII, com el pare del 'llibertinatge' i una figura cabdal de les lletres franceses. Amb tot, Sade és l'autor d'una de les obres més feixugues i difícils d'acceptar de la literatura universal, 'Les Cent Vingt Journées de Sodome'. Es tracta d'un llibre que, si es llegeix literalment, es pot considerar una apologia de l'odi absolut envers la condició humana: vexacions constants, tortures de tot tipus, escenes sexuals extremes, mer plaer per la crueltat, assassinats, magnicidis i deïcidi; conformen aquest horrorós univers d'un 'llibertinatge' duit a l'extrem. Estèticament i literàriament, el francès escrit que utilitza Sade és impecable i sublim. El contingut i la proposta ètica que proposa el marquès és, a parer meu, horrorosa, abominable i vomitiva.

Com assegurà Albert Camus, la lectura d'aquest llibre et transporta a un univers ètic del tot oposat al que s'hi expressa; et mou a la compassió pel sofriment, a la pietat i a la castedat. En aquest sentit, només el geni del cineasta Pierre Paolo Pasolini va poder adaptar aquesta obra al cinema (amb el títol de 'Saló') convertint-ho en una dura crítica al feixisme italià. Per ser justos, també cal reconèixer que altres llibres de Sade, tot i ser molt feixucs, no són tan 'extremats' i que en la 'vida real' el marquès (tancat i enfollit a la presó) es mostrà sempre contrari a la pena de mort.

Així també, el felanitxer Miquel Barceló (un dels referents internacionals de l’art contemporani) inicià un seguit d’il·lustracions pictòriques d’aquest obra. Ara bé, com assegurà en un fotograma del reportatge ‘Vidre de meravelles’ emès per IB3, no fou capaç de passar de la vintena journée. No existeix traducció catalana del llibre, però en castellà es pot trobar molt fàcilment a les llibreries de Palma publicat per tres editorials distintes.

Sigui com vulgui, 'Les Cent Vingt Journées de Sodome' han sigut objecte recentment de l'actualitat cultural francesa. El manuscrit únic de l'obra, un rotlle de paper de 12 metres de llarg que sortí d'amagat de la Bastilla el juliol de 1789, havia aparegut en el mercat internacional de subhastes. Per evitar que el document caigués en mans privades, el 18 de desembre de 2017, l'Estat francès el declarà 'Tresor Nacional' i segons alguns mitjans francesos com 'Le Figaro' (aquí podeu consultar l'enllaç) l'administració l'adquirí directament per un preu d'uns 8 milions d'euros. És a dir, els francesos consideren que el manuscrit, amb un contingut que podríem qualificar almenys de 'reprovable' i 'esgarrifós', forma part del seu patrimoni artístic i literari nacional a preservar.

Davant això, despenjar de la fira d'ARCO l'obra de Santiago Sierra 'Presos polítics', en la qual apareix la imatge pixelada d'alguns presos catalans, realment fa rialles. Censurar una obra (que ni tan sols és transgressora) diu molt de l'ambient 'repressiu' que es respira darrerament al conjunt de l'Estat espanyol. Un ambient enrarit tant en el debat públic com, en molts casos, en la vida privada. L'art per florir necessitat llibertat i la més 'benigna' (o perillosa) de totes: llibertat d'imaginar, de pensar i de dir.