El passat dia 3 de febrer es va commemorar els 109 anys del naixement de Simone Weil una de les pensadores més originals i importants del segle XX. Filòsofa, professora, obrera de fàbrica, miliciana anarquista, mística i religiosa; són alguns dels termes que defineixen aquesta polièdrica personalitat. Tot i només viure 34 anys va deixar una producció literària efervescent i meravellosa que encara pot il·luminar un Occident desertificat pel nihilisme actual. Així, un punt central guia la seva obra: la lluita contra l'opressió social i el totalitarisme.
La 'Condició obrera', una obra escrita després de l'experiència traumàtica i alienant del treball en una fàbrica, és un fidel reflex d'aquesta oposició al poder i pressa de partit per la causa dels més febles i malaurats de la societat. Des del seu punt de vista, l'estructura general del model productiu del capitalisme implica un component completament totalitari, ja que degrada la condició humana en favor d'un ídol transcendent; el guany material i econòmic; el 'progrés' sense transcendència. El sistema fabril denigra, segons l'autora, el treball com a vehicle de vida i socialització, traint les seves arrels. La 'realització' de les persones a la que aspirava la Modernitat es clou en 'l'explotació' dels individus aïllats de la seva força vital més pròpia i avocats en una societat de masses completament anònima.
Com vertebradora d'una crítica sociohistòrica molt particular, Weil tenia clar que un sistema social i econòmic que menysprea i priva de vida a la dignitat humana és una font d'opressió i humiliació. La cultura es degrada, la societat (ferida) s'escindeix i la impostura guanya. Fins i tot en els escrits més religiosos i místics de l'autora trobam aquest clam de justícia pel dolor dels 'dissortats' i trepitjats per la història. Weil, que es declarava 'catòlica' tot i rebutjar el baptisme, considerava la manifestació de Crist com una forma de lluita contra l'opressió, com a missatge llibertari que ha de fer despertar el 'sagrat' dins el cor dels homes i les dones en lluita pels seus drets. No debades rebutjà tota jerarquia eclesial i apostà per una vida on la mediació divina només es pot viure i sentir en termes de comunitat humana. La resistència i la llum són sempre més intenses en la nit de la foscor.
Sigui com vulgui, una de les obres més destacades de Weil és 'L'arrelament. Preludi a una declaració dels deures envers l'ésser humà'. Aquesta meravellosa obra d'anàlisis de la nostra civilització és una aposta per un renaixement social i cultura després de l'assolament i la destrucció provocats pel feixisme i el hitlerisme. Albert Camus, editor pòstum de Weil, assegurà que li semblava «impossible» imaginar una renaixença d'Europa «que no tingues en compte les exigències» que l'autora havia definit en aquest llibre. Unes exigències que passen pel reconeixement de l'arrelament de l'ésser humà al món com la saba de la vida. Weil considerava que la bellesa del món és exactament la mateixa tant si es veu des del punt de vista científic i matemàtic, com des del punt de vista artístic, com des del punt de vista de la fe. L'eternitat s'expressa en termes de bellesa i èxtasis. Per inaugurar una nova època històrica, l'important és definir, no només uns drets, sinó uns deures dels humans envers i entre ells mateixos. Uns deures que impliquen reivindicar el valor sagrat de la vida i pel reconeixement que en cada ésser humà, de qualsevol condició i estament, hi palpita el conjunt harmònic i viu de la bellesa de l'Univers.
És així que Weil, al costat de pensadors com Camus o el poeta René Char; són figures de la immediata postguerra europea del 45 que encara ens són dels tot útils per pensar i obrir nous horitzons humans en el nostre malmès món globalitzat. Per cloure amb una paraula, podem recórrer al títol de la col·lecció de l'editorial francesa Gallimard que acollia i publicava els texts de Simone: «Espoir»; esperança.
