Sovint llegim testimonis sobre el fake que Espanya és un dels països més descentralitzats d’Europa, si no del món. Al novembre passat, per exemple,  el mateix Secretari d’Estat per a les Administracions Territorials ho va amollar, tot cofoi, durant la conferència inaugural de la segona edició del Programa de Liderazgo Público Iberoamericano. Ja vaig escriure un article a dBalears, el març de 2016, on intentava enumerar tot allò que, de ser certa aquesta afirmació, l’Estat hauria de garantir (per exemple, que totes les CCAA poguessin decidir realment la distribució dels ingressos generats a partir dels imposts, que el govern central no pogués tenir mai la darrera paraula legal en la majoria de les decisions que afecten la ciutadania d’una CA, etc.), i que resta molt lluny de fer.

Recentment vaig tenir el privilegi de ser convidat a la presentació del llibre “El impuesto balear sobre estàncies turísticas”, de la professora titular de dret financer i tributari de la UIB, Doctora Carmen Fernández. Es tracta d’un volum, editat per Lleonard Muntaner dintre de la col·lecció Responsa dedicada als temes jurídics, que és una delícia tant pel que fa al contingut com al continent, encara que, malgrat la voluntat explícita de l’autora de fer un text a l’abast del públic no expert, he de reconèixer que alguns passatges han posat a prova la meva capacitat.

Una de les reflexions que més m’ha cridat l’atenció ha estat la que fa Joan Ramallo en el pròleg del llibre. El professor Ramallo ha estat catedràtic de la nostra universitat, diputat pel PSOE (en dues legislatures) i magistrat del Tribunal Superior de Justícia, a més de membre del Tribunal Europeu de Comptes i, darrerament, assessor especial de la Comissió Europea per a l'adopció de mesures de detecció i control de les irregularitats financeres.

El professor Ramallo crida l’atenció sobre el comportament de l’Estat davant certes iniciatives legislatives que es promouen des dels nivells local o autonòmic. Un comportament, segons Ramallo, impropi de la lleialtat constitucional. Ramallo parteix de dues premisses: la primera, que al Reino de España, com sabem, existeixen tres subjectes amb possibilitats de ser titulars de competències tributàries: l’Estat, les Comunitats Autònomes i les Corporacions Locals; la segona, que l’article 6.2 de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) prohibeix a les Comunitats Autònomes establir tributs sobre fets que ja són gravats per l’Estat.

Tenint presents aquestes dues premisses, Ramallo adverteix que l’impost sobre estades turístiques establert per la nostra Llei 2/2016 podria quedar inhabilitat si l’Estat decidís establir, seguint les recomanacions de la Comissió d’Experts per a la Revisió del Model de Finançament Local creat pel Consell de Ministres espanyol el passat febrer de 2017, un impost estatal sobre estades turístiques que seria legislat pel Govern Central i recaptat per les entitats locals.

No seria la primera vegada que l’Estat utilitza l’estratagema permesa per aquest article de la LOFCA per escapçar una iniciativa legislativa autonòmica. Va passar amb l’impost sobre els dipòsits bancaris aprovat inicialment pel Parlament d’Extremadura i que va ser imitat, posteriorment, pels governs d’Andalusia, València, Astúries, Canàries o Catalunya. I ara ve la gràcia de la qüestió. Fixau-vos: com que el Tribunal Constitucional va sentenciar a favor de la iniciativa d’Extremadura i en contra dels recursos presentats per l’Estat contra aquell impost, què vos penseu que va fer, l’Estat? Idò va aprovar un impost estatal idèntic, amb una característica ben especial, i és que el tipus impositiu es va fixar en el 0%. Si, no és conya. La norma autonòmica va quedar inhabilitada automàticament, les grans fortunes van quedar sota la protecció de l’Estat i el Govern autonòmic es va quedar amb un pam de nas.

Ramallo diu, textualment: “No se termina de entender por qué razón el Estado se apodera del gravamen para, simultáneamente, rechazar el producto de su recaudación. No se puede apreciar, a mi modo de ver, que el comportamiento del estado sea el propio de la lealtad constitucional: si el Tribunal Constitucional no le da la razón al Estado, el Estado cambia la norma”.

Més enllà de la pura exhibició de musculatura legislativa, més enllà de la voluntat explícita de menystenir les Comunitats Autònomes, el comportament legislatiu espanyol és difícil de defensar. Quan l’interès de l’Estat és el territori i no les persones, s’arriben a aquests nivells de prepotència que ens fan vessar el tassó de la nostra paciència. És per coses com aquestes que pren més valor l’afirmació que Espanya és el principal enemic dels espanyols.

Aquest és un exemple més de la manera d’entendre el govern i les relacions entre les diferents esferes de poder que tenen a Madrid. Que no ens vengui de nou si, avui, un cop més, ens trobam amb una nova burla del senyor Montoro  davant les exigències de la Presidenta Armengol i la Consellera Cladera. Per les bones, mai no sortirem de l’estat colonial que patim.  I a mi, ara, m’haureu de perdonar, que he d’anar a prendre’m un Almax per veure de pair aquesta roda de molí que és l’estat més descentralitzat del món.