El moment àlgid del procés català ha posat en evidència que allò de què tot això del moviment independentista era cosa de «burgesia» no ha estat ben bé així: un bon grapat d’empreses, començant per les grosses, fins i tot alguna amb un cert punt d’emblema de catalanitat, com Codorniu, han anat a toc de pito del PP i el Ministre Guindos en una gran operació de boicot, canviant el seu domicili social a Madrid o altres comunitats.
Això diu molt del model empresarial hegemònic, tant a Catalunya com a Espanya i no diguem aquí, on si ha estat possible negociar un conveni d’hoteleria amb pujades de fins al 17% dels salaris ha estat tant per la bona feina dels sindicats -que tornen demostrar la seva utilitat per vertebrar la societat- com per les males praxis d’uns empresaris hotelers que s’han guanyat el seu desprestigi social a pols.
Sempre hi ha hagut empreses que han actuat bé i amb compromís, des del punt de vista de la responsabilitat social (no corporativa, que això també és una altra pel·lícula que no seria necessari si la responsabilitat en general fos leitmotiv), amb els seus treballadors i treballadores, i amb la seva comunitat de referència. Moltes, emperò, han caigut en dos paranys que expliquen en bona mesura el tipus de societat en què molts han de malviure, més que sobreviure: la precarietat, facilitada per unes lleis que l’han convertida en la norma de les relacions laborals; i les pràctiques d’enginyeria fiscal per contribuir el menys possible via imposts a la societat i si pot esser, dur-te’n els diners a qualque paradís fiscal.
Això darrer, òbviament, és cosa de grans empreses i grans fortunes, però com la coca-cola al món de les begudes refrescants, no deixen de ser la referència per a les aspiracions de la majoria. Aquesta setmana al Parlament hem aprovat una proposta per saber quins contribuents s’acolliren a l’amnistia fiscal decretada per Montoro, el mateix que ens té a pa i aigua amb el model de finançament, però permet als oligarques de tota la vida, aquí i a Madrid, que els seus guanys mil-milionaris no repercuteixin en les arques públiques i el bé comú, a diferència de qualsevol currant o autònom, que tot el dia paga imposts. I volem saber també, apart dels noms i llinatges dels defraudadors, si a damunt que els varen donar totes les facilitats del món per blanquejar legalment el seu patrimoni, varen mentir a l’administració pública. I que òbviament, les empreses que fan aquesta mena de pràctiques, siguin penalitzades quan es presenten a concursos públics, que solen guanyar elles perquè no tenen competència.
Afortunadament, al món de l’empresa no tothom és així, i hi ha petits empresaris que arriben a perdre diners pel seu compromís, o que renuncien a guanyar tot el que podrien guanyar, perquè a pesar del que ven la publicitat, tenir més no equival a ser feliç, i aquesta hauria de ser una de les lliçons apreses arran de la darrera crisi. I també hi ha un oasi de pràctiques empresarials diferents, l’economia social, solidària i cooperativa, que a les nostres illes agrupa a un bon grapat d’empreses, ongs i entitats del tercer sector que no sols no són testimonials, sinó que donen feina digna a milers de persones, reinverteixen els seus beneficis enlloc d’amagar-los o exportar-los i contribueixen a construir una societat millor. El passat cap de setmana aquestes iniciatives emprenedores de veritat es varen agrupar al voltant del Mercat Social, i haurien de fer part del llistat de la compra de tota persona que vulgui caminar cap a una Mallorca millor. Perquè el consum, com fer empresa, també pot ser un acte polític, però sobretot, de compromís.
