Aquestes darreres setmanes hi ha hagut un poc de mobilització entre eclesiàstics i sanitaris per mirar d’arreglar el tema del suïcidi que, segons ens han informat, és a punt d’agafar el rang d’epidèmia. Uns i altres ara diuen que tal pràctica causa l’estigma social. Bé, hem avançat una mica perquè totes dues institucions, fins fa poc, havien catalogat el suïcida com a pecador o reu de bogeria; en aquest darrer cas ens referim a la medicina oficial, la que no s’oposa al negoci —en versió de segons qui, fraudulent— de la indústria farmacèutica, tan lucrativa.  

Les declaracions que ha fet a la premsa, aquestes darreres setmanes, el capellà responsable del Telèfon de l’esperança, amb motiu de la celebració dels 30 anys d’aquest servei, han estat ambigües i contradictòries. Ha dit, per exemple, que el propens al suïcidi ha d’estar acompanyat. Potser sí, però resulta que alguns psicòlegs i psiquiatres han desaconsellat que a una persona diagnosticada de depressió li donin la tabarra; vaja, que no li han de dir, sempre seguit, que «s’ha d’animar perquè la seva actitud depressiva és negativa». El capellà es plany perquè «Alguna cosa ha passat com a societat, si estam produint aquest tipus de comportament». També reconeix que, tot i els 30 anys d’experiència que té el  servei, no estan avesats a comunicar-se d’una manera efectiva. Tanmateix fa judicis de valor conservadors: «Cal desmitificar el suïcidi que sovint va associat a un acte de rebel·lió». Amb motiu de la celebració, la premsa també han informat que s’ha redactat un manifest amb l’objectiu de recaptar diners per al servei, que han titulat «Carta oberta per al qui desitja continuar vivint». El tema és que hi ha suïcides que no volen continuar vivint.   

Pot ser que el punt de vista literari d’aquest afer ens sigui útil com aproximació diferent, tanmateix el món del suïcida està allunyat de la vida senzilla. La seva capacitació per encarar la mort correspon a una habilitat que sempre tenen a l’abast, fins i tot en el decurs dels moments més amables. Hi ha suïcides que no volen desfer-se del coneixement que tenen dels costats foscos que els conformen com a persones. El cas de Truman Capote podria servir d’exemple. És una gent que sap reconèixer el dolor com si fos un costum, una cosa molt coneguda, tant que fan ús de la mort quan tenen necessitat del seu servei, perquè hi ha persones per a qui la mort, lluny de ser hipotètica, pot ser ben útil. Altra cosa és que aquesta avinentesa no pugui entrar dins el cap d’alguns incomprensius.   

En el món, hom pot fracassar fàcilment, però el tema no és aquest perquè l’èxit, per a segons quins suïcides, potser els casos més rellevants, tampoc no estalvia el patiment. El comentari banal que sovint sentim dir: «Com així na Maria s’ha suïcidat, si tot li anava tan bé?» I tot d’una la resposta, gairebé de caràcter legal: «Perquè ha trabucat el cap». Doncs, no senyor; també pot ser per incapacitat de dominar allò que socialment s’entén per èxit, o virtut. La realitat interposada és un factor de risc i sovint ho és més per a la gent amb més capacitat de comprensió; de percebre allò que els fa vulnerables. Tornar a conèixer vol dir posar la imaginació al servei de la realitat, i el suïcida de què parlam indaga fins a descobrir en demesia. És algú, posem per cas, que no veu complida cap veritat en el proïsme. I tant, que són mereixedors de consideració.

Hi ha una introducció de Clara Sánchez, crec que a l’edició de la col·lecció Millenium, que va escriure per a la novel·la A sang freda, de Capote, edició en castellà, que aproxima molt a la causa irreparable que afecta alguns suïcides. Sánchez parla sense embuts del suïcidi de l’escriptor nord-americà, tot i que el seu cas és semblant al d’altres suïcidis no contrastats, com els de Marilyn Monroe o Amy Winehouse. Dia 16 de novembre de 1959, el New York Times va publicar la notícia de l’assassinat de quatre components de la família Clutter. Va ser un cop definitiu per a l’escriptor, una persona que, segons Sánchez, tenia una capacitat fora d’allò que és normal per a inocular el mal amb intensitat. Segons la prologuista, Capote tenia una personalitat tan forta «que no la podia deixar oblidada a l’habitació d’un hotel» Aquesta personalitat no li permetia desfer-se de l’extraordinària capacitat que tenia per a identificar el costat fosc de la vida, cosa que va ser, precisament, allò que el va convertir en el gran escriptor que va ser.

Demana Sánchez: «Per què la divertida Holly Golightli d’Esmorzar a Tiffany’s és en el fons tan desgraciada?» No dóna una resposta clara, però la insinua. La desolació que provoca la sensació d’indefensió, gent terriblement vulnerable en mig d’un món en el qual si hi ha res que sigui possible, és el fracàs, de la mena que sigui, fins i tot un fracàs tan íntim que només un mateix se’n pot fer càrrec. D’aquesta manera ho va expressar Graham Grenne a la seva novel·la El fons de la qüestió, «Només un mateix pot saber l’extensió de la seva pròpia culpa».

Capote va conquerir Nova York, el món literari, el social; el festejaven els mitjans de comunicació; era milionari. Però, segons Sánchez, no va poder dominar la força que l’havia impulsat a destacar tant, que li havia permès penetrar molt dins l’ànima humana. Va ser, paradoxalment, aquesta inseguretat allò que el va moure, sobretot posteriorment a l’èxit de la novel·la A sang freda, a dur una vida cada vegada més desenfrenada, com un frenesí, passar d’un amant a un altre de nou, sense aturall, augmentant el consum d’alcohol, la dosi de les drogues, fins arribar al suïcidi; tot resultat i a causa d’una de les trajectòries més fascinants de la literatura contemporània.

El treball de recerca de dades, des de 1959 fins a 1965, que li va permetre escriure A sang freda, amb nombroses entrevistes amb els autors dels crims, Perry Smith i Dick Hickock, dos autèntics representants d’allò que se’n diu una vida desgraciada, li va aportar, segons la prologuista, tal acumulació de coneixement sobre la naturalesa humana, que ja no es va poder refer mai; li deixaren senyals per a la resta de la seva vida. Clar que ens referim a naturaleses amb les ànimes dolorides que saben preveure un futur que serà feixuc de dur, exhaustiu, i que acabarà en el no-res, en l’expropiació dels nostres béns i tot per mor de la nostra pròpia naturalesa. La qüestió, però, no és només aquesta; tal com ho va expressar Perry Smith, el problema és que les coses de la vida no sempre són com un espera; tampoc per als membres assassinats de la família Clutter. Acaba Sánchez: «Els indefensos protagonistes de la història —víctimes i botxins— oferiren a Capote el mirall de la seva pròpia desolació».