N’hi ha que pensen que el darrer debat al Parlament de Catalunya i la compareixença de Puigdemont no varen servir per molt, perquè tanmateix, ahir dimecres el govern del PP va tornar a posar de manifest que la dreta hegemonitza no sols una idea d’Espanya profundament rància i nacionalista, sinó també la negació del diàleg i amb ella, el segrest de la democràcia i de la Constitució.

Al PSOE del futur i de l’esquerra del flamant Pedro Sánchez, una advertència: no es pot acordar el presumpte acompliment de la Constitució amb els hereus d’Alianza Popular, el PP, els qui la varen votar en contra. Amb els mateixos que havien torturat i empresonat a socialistes i republicans per defensar la democràcia, els vertaders artífexs de la transició. Són realment conscients del que estan fent aquests companys i companyes? Si no voleu dir-li traïció, anomenem-lo l’error més gran conegut de la història del PSOE.

És molt greu el que està passant, i jo crec que el pronunciament del Parlament i el Govern de Catalunya de dimarts sí que va servir per moltes coses. Per començar, va servir per tornar a demostrar, davant els catalans i catalanes desitjosos de llibertat però també de pau, davant Espanya i davant del món, per enèsima vegada però en un moment clau, històric, que si no hi ha diàleg no serà perquè des de Catalunya no s’hagin donat senyals suficients.

Crec especialment hàbil el necessari reconeixement al referèndum (tant a la seva celebració com al seu resultat), que a més a més es va fer en condicions de boicot per part de tot l’aparell de l’Estat, i que aquest reconeixement ha de gaudir d’una plasmació política i jurídica en forma de declaració d’independència, però deixant-la en suspens com a gest que la majoria de gent normal ha interpretat com la invitació a seure a una taula, i parlar-ne, encara que molts -i també s’entén-, comencin ja a  estar cansats de pegar-se amb el cap contra una paret.

Les apel·lacions ahir de PP, PSOE i C’s a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i el requeriment de Rajoy a Puigdemont no poden prosperar a partir d’una declaració política que ni s’ha presentat a cap registre de cap administració, ni s’ha votat. Això va així, i no ho pots ignorar sobretot quan et presentes dia sí i dia també com el grandefensor de la legalitat. Si es suspèn l’autonomia de Catalunya, els que no es cansen de cridar que «se rompe España» seran els qui hauran dinamitat la Constitució i amb ella, el que pogués quedar del malmès equilibri territorial a l’Estat Espanyol. Aplicar el 155 no és, doncs, un míssil contra Catalunya, sinó contra el règim, una passa més en la seva irreversible decadència.

Avui és 12 d’Octubre, dia de la hispanitat, i sí: hi ha gent que celebrarà amb orgull ser espanyol, molta, i bé que ens ho han recordat a mil anuncis aquests dies a gairebé tots els mitjans de comunicació en qualsevol format. I ho hem de respectar. Però ben segur que després d’aquests dies de trasbals, n’hi ha molts que no es senten gens orgullosos de què en nom de l’espanyolitat es neguin la democràcia i els drets fonamentals, i el dret de moltes a ser diferents, i a ser qualque cosa més o qualque cosa diferent de ser espanyols. Quan el lema oficial triat per enguany per al 12-O és «Orgullosos de ser españoles», em vé al cap aquella dita castellana: «dime de qué presumes y te diré de qué careces».