El nacionalisme sovint és, també, un antídot contra governs estrangers i l’imperialisme contemporani. Aquest concepció que tenia José Martí va ser representativa per a la revolució cubana de Castro i la seva posterior teoria internacionalista, explicitada a Angola, per exemple. És per aquest motiu que les grans potències imperialistes han combatut, intensament, els brots nacionalistes dels pobles indígenes, els súbdits de les colònies dominades. És per aquest motiu que els dominadors inverteixen grans quantitats de diners en campanyes propagandístiques, destinades a desacreditar el nacionalisme defensiu i adversari, sovint qualificat com a tancat, primitiu, pervers o insolidari, etc.

Per a les nacions amb vocació imperial, la desobediència civil sempre ha estat un delicte. Recordem que els integrants del CNA i també Nelson Mandela, eren considerats, pels governs de l’apartheid, nacionalistes africans extremistes. Contràriament, els insurrectes consideraven la llei, simple destral de la justícia. Doncs bé, ara que han impulsat, definitivament, el procés d’autodeterminació de Catalunya, hem de reconèixer que, talment el CNA de Mandela, ha estat molt comprometedor, tant que ha forçat Rajoy a haver de dir «Nos obligaran a llegar donde no queremos llegar», expressió que certifica la defunció de la farsa denominada Transición, amb el vist-i-plau del PSOE. Recordem-ho novament perquè té gran rellevància: el PP governa perquè el PSOE en cap moment no ha volgut fer la moció de censura. Per això fa poc Sánchez va dir a Barcelona que acabat el procés, acabat Rajoy. I què? Nosaltres ja fa temps que sabem que la cosa no va de la comèdia autonòmica, el sistema dels torns, tan característic de la política espanyola, tan del segle XIX.

Ara sabem, perquè el sobiranisme català, tan solvent, els ha obligat a reconèixer-ho, que durant els darrers 40 anys, hem votat allò que les autoritats de Madrid ens han permès votar. Cosa terrible perquè aquesta subordinació ara ens supedita: a partir d’avui, qui vagi a votar en unes eleccions autonòmiques o estatals, ho farà connivent amb una democràcia tutelada. Quin compromís! Una altra aportació del procés sobiranista ha estat la de fer possible dur a judici popular les institucions de l’Estat. La justícia espanyola, una part de l’administració central no transferida a les administracions denominades autonòmiques, ja estava prou desacreditada entre el poble per qüestions de mala administració domèstica. Ara, la mala reputació també té caràcter polític perquè ha deshonrat les virtuts d’una democràcia solvent, garantia de grans ideals de llibertat.

Després de tot el que ha passat d’ençà de l’any 2008 —redacció i tramitació del darrer Estatut de Catalunya—, algú pot creure, de veritat, que la balança de la llei espanyola està ben equilibrada? Algú pot creure que, en aquestes alçades, la vigent desequiparació legal entre drets i deures lingüístics, no és una forma contemporània d’apartheid? I l’espoli fiscal que patim —inadmissible a qualsevol regió civilitzada d’Europa—, no és comparable als abusos d’estil medieval? És comprensible que hi hagi ciutadans que no es considerin moralment obligats a acceptar legislacions tan radicals. Allò que és mal de creure és que hi hagi gent agreujada que sigui insensible a discriminacions tan detestables.

Catalunya ha tornat a estar a l’alçada de les circumstàncies; altre pic germinació d’una nova democràcia que, en el cas actual, és revolucionària perquè la faixa de la Transición encara permet l’encaix de diverses formes d’apartheid. Han estat els diferents governs d’Espanya els que han obligat a elegir entre submissió a la llei discriminatòria i la pròpia consciència. O és que la vida arrossegada que duim, per mor de l’incompliment de lleis i compromisos, no ens ha de provocar problemes de consciència? On està escrit que denunciar, fins a les darreres conseqüències, allò que hom considera una indecència, ha de ser considerat un fet criminal? Les autoritats espanyoles ara tenen un gran problema perquè, després de molts d’anys de desatendre queixes raonades i reivindicacions democràtiques, ara han forçat la rebel·lió i el risc de ruptura.

La pena de submissió, a la qual condemnava un Estat opressor —una democràcia tutelada que Catalunya ha posat en evidència— desestabilitzarà, per força, l’organització del que s’ha denominat «Estado de las autonomías» perquè seria infantil creure que l’amenaça de càstig, o fins i tot alguna mena de càstig explicitat i infligit, privarà la gent d’allunyar-se d’una causa que ja ha esdevingut justa perquè precisament ha despullat el vertader Estat que s’amagava al darrere de la Constitución democrática. Els autoproclamats demócratas han mostrat el llautó.

Ara la gent ja sap, insistim a dir que gràcies al procés sobiranista de Catalunya, que els judicis, les sentències, les inhabilitacions, les multes, la confiscació de propaganda electoral o les detencions, signifiquen molt més que un conflicte puntual; imposen la frontera a la llibertat que el PSOE i el PP, i l’Estat que representen, han delimitat. El conflicte ja és una prova de força entre una concepció de la justícia i una altra de molt diferent que no és tancada i que no es podrà resoldre per la imposició de la violència.

L’al·legat que va fer Nelson Mandela, davant el tribunal d’enemics que el va jutjar i condemnar per primera vegada, a finals de 1962, a pena de presó, va ser premonitori perquè l’insurrecte va dir: «Les vostres consideracions no m’allunyaran del camí que he iniciat perquè, tot i la por que puguin tenir els homes, la lleialtat a la seva terra és el cim de les seves ambicions, de la qual cap poder no podrà allunyar. Per molta por que em facin les terribles condicions que hauré d’afrontar durant el meu empresonament, més gran és el meu odi per les terrorífiques condicions a les quals està sotmès el meu poble. Qualsevol sigui la pena que m’imposarà la vostra senyoria, per mor dels crims als quals m’he vist obligat, podeu estar segur que quan hauré complit la pena imposada, la meva consciència em continuarà manant. Quan hauré complit la meva sentència de presó, serà l’odi que tenc a la discriminació que pateix el meu poble, allò que m’impulsarà de nou, en la mesura de les meves possibilitats, a continuar lluitant per anorrear les injustícies.» Mandela, com tothom sap, no va deixar de lluitar mai, ni quan va estar empresonat, vint-i-set anys, a l’illa de Robben.