Assistim estorades a la campanya contra el referèndum de l’1 d’octubre, que fa l’Estat espanyol amb les seves eines, el poder judicial a les ordres del poder executiu... On és la divisió de poders de l’estat democràtic? Amb el PP del Sr.Rajoy ja fa temps que sabem que no hi és ni se l’espera, des de la legislatura de la majoria absoluta fins a aquesta.

La Presidenta i la Mesa del Parlament, el Cap del Govern i els seus Consellers, més de set-centes batlesses i batles investigades, retirada de pancartes i cartells amb el senzill lema de Democràcia!, o segrest -per una empresa estatal com Correus, de la revista d’Omnium.  I més, van sumant accions de Fiscalia, retirada de planxes dels cartells a impremtes. No us faré un resum de les accions que cada dia van apareixent als mitjans de comunicació, les xarxes socials ens informen amb rapidesa i les respostes també.

Curiosament no apareixen per enlloc els cartells del NO, d’aquells catalans i catalanes que volen romandre a l’Estat, que volen formar part d’aquest. D’aquelles persones que aniran a votar amb un NO rotund a la pregunta de si vols una república catalana. No apareixen, no sabem si la Guàrdia Civil i la Fiscalia els cerca, les planxes i els cartells, no ens ho diuen.

Tampoc hem escoltat les seves raons, als debats dels mitjans. La batlessa de Barcelona, n’Ada Colau deia al Sr.Rajoy que «això no va d’independència sí o no, va de democràcia» la mateixa batlessa que el cap de govern espanyol posava com a exemple. Forces polítiques que no són independentistes decideixen que aniran a votar l’1 d’octubre, com a resposta als atacs a la democràcia, desmesurats,  per part del govern del PP.

No assistim a una campanya com l’escocesa, on es podia debatre els avantatges del Sí o del No a les televisions, als mitjans, a debats públics. També les dificultats que auguraven amb la independència, les promeses del Sr.Cameron perquè no se n’anessin... Tot això no ho veiem.

No podem conèixer les raons i avantatges del No, aquells que apareixen als debats només es limiten a reiterar de forma insistent que el referèndum no s’ha de celebrar. Que la Constitució del 1978 no ho permet. Ens diuen que consideren un delicte el dret a decidir, no perquè aparegui al Codi penal ni a la Constitució, sinó perquè no reconeixen la llei del Parlament català i en el no reconeixement ja consideren que cometen delicte qui no els obeeix.

S’obliden d’explicar que quan els ha interessat han modificat la Constitució a corre-cuita. A cop de telefonada de la UE, amb presses i sense debat. Per afavorir els poders econòmics. Però ara la Constitució és immutable, intocable, immodificable.

No volen veure la força del poble que empeny als seus representants polítics any rere any, amb les mobilitzacions més massives viscudes. Ni CiU era independentista, ni el seu màxim cap el Sr. Artur Mas abans de l’any 2010.  La força de la mobilització ha accelerat el procés, ha canviat mentalitats, ha sumat més i més amb el desig de decidir com a poble el seu futur.

La ceguesa, la caparrudesa de la dreta espanyola a no voler asseure’s i parlar-ne ha aconseguit sumar més catalans i catalanes a la cita de l’1 d’octubre. Els ho han explicat des de pàgines tan prestigioses com el Financial Times altres mitjans com el Whasingthon Post per citar exemples anglesos i nord-americans. O personalitats com Premis Nobel de la Pau, o...no només cecs i tossuts, també sords.

No veiem cartells del NO, arguments a favor d’aquesta opció perquè no volen entrar en el debat, en la lluita d’idees, ni tan sols com va fer en Cameron no volen prometre grans coses, perquè han triat l’enfrontament en lloc del diàleg.

Encara manquen 11 dies per l’1 d’octubre, no sabem quina successió d’esdeveniments veurem, el que sí ja és segur és que la mobilització del poble de Catalunya per fer efectiu el seu dret a decidir és una lliçó per a molts de pobles. Un model nou, diferent d’altres pobles europeus que han aconseguit la independència en aquests darrers anys. Un exemple per altres pobles de l’Estat espanyol.

Com va dir Vicent Andrés Estellés, res podran contra un poble unit, alegre i combatiu, Paraules del poeta de Burjassot, que són ara ben definitòries de la lluita dels catalans i catalanes per aconseguir decidir lliurement el seu futur, units, alegres i combatius.