Aquest passat mes de juliol ha fet 18 anys de la Universíada de Palma. No és una efemèride rodona com la de les Olimpíades de Barcelona 92, ni les universíades no son unes olimpíades, però algú pensa que quan faci 25 anys d’aquell esdeveniment en parlarem? Jo crec que no.
Han passat 18 anys i no veig cap equip universitari entrenant al campus, i hi vaig cada dia de la setmana. Ni de futbol (ni falta que fa, d’això ja en tenim de sobra) ni d’atletisme, ni de natació, ni de res. La llavor de l’esport universitari no ha arrelat a la UIB. Algú pot pensar que no té cap importància, a la Universitat hi enviam els joves a estudiar i prou, la resta son distraccions. Però els que tenim fills en edat universitària o que si estan acostant ja no pensam igual. Quan els teus fills trien la universitat no només pels estudis que hi volen fer, sinó també el lloc on podran continuar amb la seva activitat esportiva o cultural, comences a entendre que les coses han canviat. Per sort, com a mínim la UIB té un bon cor i segons m’ha dit un ocellet, aviat tendrà orquestra. Els universitaris cantaires i músics, no descartaran la UIB a la primera tria.
I no només es tracta de les activitats extra curriculars dels universitaris. Avui dia, l’esport, com els videojocs, mouen un volum de negoci importantíssim i toquen de prop moltes disciplines arrelades a la universitat: psicologia esportiva, medicina, disseny industrial, materials, periodisme, etc.
I tornant a la UIB, què ens ha quedat de la ambició de la Universíada? Renuncies. I la renuncia té un nom propi: la Fundació Campusesport. Aquest ens poc transparent i democràtic gestiona les instal·lacions esportives de la UIB. Fins on jo sé, no paga lloguer, però si es dedica a competir amb empreses privades oferint cursets de natació per a infants tant a les instal·lacions de la UIB com a diferents escoles privades de Palma. Els seus gestors fan gala de preocupar-se per la educació integral dels infants tot renunciant a la competitivitat i a la excel·lència, la seva única preocupació és sobreviure: gestionar unes instal·lacions públiques com si fossin un centre esportiu privat: no donar maldecaps als seus superiors i no generar pèrdues. Resultat: la Fundació Campusesport té segrestat l’esport universitari a les Balears.
Els únics que es resisteixen a aquesta renúncia son un grup d’esportistes i els pares dels més petits del “club” de natació del Campusesport (en realitat és un club unipersonal tiranitzat pel gestor). Les seves seccions de natació, waterpolo i natació sincronitzada segueixen passejant el nom de la institució malgrat tots els entrebancs dels seus gestors. Conten també que abans hi havia “club” (o escola de futbol) però va desaparèixer perquè donava maldecaps als insignes gestors. El waterpolo ha patit molt, però sobreviu amb l’amenaça permanent de fer bonda, sabem perfectament que ni esser rendibles ni l’èxit esportiu basten, sobretot hem de deixar en pau als que defensen els seus càrrecs.
Aquest final de temporada passada, la crisi va rebentar a la secció de natació sincronitzada: no era rendible, i de res servia tenir a l’equip una jove promesa que ja competeix amb la selecció estatal. L’excusa perfecta era que l’entrenadora actual deixava campusesport i que no trobaven substitut. Els pares de les esportistes afectades en qüestió de dies tenien uns quants candidats a substituir l’entrenadora. Tots els pares saben que el gestor del campusesport només tenia intenció de tancar i prou, algú li va estirar de les orelles.
El mal està fet, ja ningú es refia de la gestió del campusesport, tots sabem que si molestam ens treuran. Veurem com comença aquest mes de setembre la secció de sincronitzada, però la il·lusió no és la mateixa. La de waterpolo ha surat per l’empenta de l’entrenadora i els jugadors, saber que la direcció només et posarà pals a la roda, que no cercarà promotors i que ens haurem de gratar més les butxaques que la resta de clubs de l’illa, ens ha enfortit com a equip i afecció, però sabem que l’enemic el tenim a casa. Esper que a la secció de sincronitzada li passi el mateix.
La UIB com a institució hauria de prendre les regnes del Campusesport, no només el Rectorat, també les associacions d’estudiants. Jo només som un pare que les ha vist de tots els colors aquests darrers anys. Un observador no qualificat que reclama que qualque periodista qualificat hi fiqui el nas. No tenc altre interès que sentir-me orgullós de les nostres institucions, aquests dies hem vist l’important que és això per fer país, quelcom que sembla ja oblidat. No me basta que retoli en català per fer-la meva, vull que faci les coses ben fetes.
