Per als viatgers incansables, l'Índia és, sens dubte, una destinació indefugible. Per als que, des de fa temps, tenim Mahatma Gandhi com un imprescindible referent ètic, i de filosofia de vida, l'Índia sempre ha estat un indret prou interesant. En fi..., els que tenim una edat per, de jovenets, haver-nos emmirallat amb les influències índies al "Revolver" de The Beatles, o, ja més madurets, descobrirem una peça, que encara ara gaudim, de John Coltrane titulada "Índia", inclosa en el disc que, no debades, porta per títol "Impressions, l'Índia ha estat una terra mitològica. Però, què ha passat amb aquestes impressions de tot plegat quan hi he viatjat per primera vegada? Vegem alguns exemples:

I.- Una destinació veritablement imprescindible: El nord de l'Índia és terra de maharajàs, maharanís, fortaleses, palaus, temples, mausoleus (el Taj Mahal, a Agra és, certament, una absoluta meravella), de terrasses als terrats, de comerços de tota casta i color, d'esplèndids restaurants (allà els curris tenen un altre sabor), de gent que va i ve, d'una religiositat que esdevé en estètica ciutadana, i, alhora, en organització social (el sistema de castes). Em sap greu no haver-hi anat abans. Tanmateix resultaran inoblidables els tes masala.

II.- El 15 d'agost és el Dia de la Independència de l'Índia. Enguany es commemorava el 70 aniversari. Amb mentalitat europea -o mallorquina, si voleu- em pensava que la premsa recordaria força Mahatma Gandhi. Gran error. Gandhi i Jawaharlal Nehru (el primer president de l'Índia independitzada dels britànics) són personalitats bastant invisibilitzades per l'actual establishment polític, econòmic, i mediàtic indi. Cal recordar que, ara mateix, el president i el primer ministre no pertanyen al Congrés Nacional Indi (INC, per les sigles en anglès), i que, excepte en alguns estats, el Partit del Poble de l'Índia (BJP: Bharatiya Janata Party) és electoralment majoritari. El cas és que, llevat de quan visitarem a Delhi el memorial de Gandhi (el Raj Ghat), els comentaris més recurrents són, gairebé exclusivament, de retret per la partició de l'Índia sotmesa a la corona britànica en el que ara són tres estats independents: República Islàmica del Pakistan, República Popular de Bangladesh, i República de l'Índia.

Tanmateix, la independència se celebra. Va ser especialment interessant veure com, sembla que espontàniament i sincerament, ho fa el jovent. La premsa en general explica els grans avenços en els 70 anys d'independència en matèries com ara prosperitat mitjana, control i seguretat en la natalitat, accés a l'energia, alfabetització, o esperança de vida. No obstant això, el mateix 15 d'agost el Times of India– un diari que és tota una institució- publicà una columna on apunta un seguit de coses sobre l'Índia que la fan especial. En record tres que em semblen prou importants per diferents motius: Més de mig bilió de persones defequen a l'aire lliure, la qual cosa genera, com vos podeu imaginar, importants problemes de salubritat; els freqüents talls de subministrament elèctric han fet revifar el negoci dels generadors d'energia elèctrica per solucionar des de la càrrega de mòbils a assumptes més vitals; la gran importància de la xarxa familiar (les tietes de l'Índia, lis diuen) per trobar des d'una criada a concertar un matrimoni. Val a dir que l'assumpte dels matrimonis concertants és, per dir-ho suaument, al·lucinant. A tall d'exemple, a cada edició dominical del Times of India es publiquen pàgines d'anuncis ordenats per casta, comunitat religiosa, posició social, etc. d'ofertes i recerques de parella matrimonial.

D’altra banda, pens que a l'Índia -com a tants altres indrets- li cal engegar un nou i renovat moviment independentista per fer front a la dependència de les multinacionals. De fet, ara mateix, amb l'excusa de la "lliure competència", s'està discutint una massiva privatització de serveis estatals bàsics i rendibles, i les transnacionals multiservei estan ben a l'aguait.

III.- Mites que s'esvaeixen: a) Arreu hi ha poques "vaques sagrades". La majoria són bous, car les vaques són productives, i, és clar, estan a les cases o les vaqueries per poder ser munyides i emprar o comercialitzar la llet. El negoci és el negoci!; b) La suposada "espiritualitat" d'una societat molt majoritàriament hinduista, ha esdevingut en una societat extraordinàriament sorollosa (els carrers són plens de motos i condueixen emprant constantment el clàxon). El silenci és un bé molt escàs!; c) El permanent creixement econòmic indi. Un article de Ruchir Sharma, l'autor del llibre "The rise and fall of nations" (L'ascens i caiguda de les nacions), publicitat al "Times of India" mentre estava allà, explicava amb dades contundents l'estancament de l'economia índia; d) Hom té la impressió que les desigualtats van en augment per l'absència de polítiques veritablement distributives, i en la mesura que avancen els efectes del canvi climàtic. La famosa "classe mitjana índia" em sembla una fal·làcia; e) El menjar indi –un paradís per a les persones vegetarianes- és deliciós, però no és tan coent com es diu; f) Les notícies que ens arriben sobre mobilitzacions socials contra les violències masclistes són, evidentment, bones notícies. Igualment, potser no és mala idea l'existència de vagons exclusius per a dones en el Metro de Delhi. Però no cal fer-se massa il·lusions car, de moment, contrasten amb la crua realitat. De tornada a casa, un reportatge titulat "How to get away with munder" que publica The New York Times, informa fil per randa que la pels assassins de dones és la norma; g) La tensió interreligiosa és, diguin el que diguin, bastant present, sobretot entre els molt majoritaris hindús i la minoria majoritària musulmana. La celebèrrima frase de Gandhi "Déu no té religió" s'ha convertit en un souvenir estampat a una samarreta.

Insistesc que només són impressions, potser poc reflexionades i escrites a la corra cuita.

Nàmaste!