La flama d’Heràclit

Heràclit és una de les figures més enigmàtiques de la història de la filosofia. Tot el que se’ns ha conservat són un conjunt de fragments a través de fonts indirectes. Malgrat això, el seu pensament ha perdurat al llarg de vint-i-cinc segles i continua captivant milers de lectors d’arreu del món. A tots aquells que cerquen la paraula propera del pensament ancestral.  

La idea bàsica heraclitiana és que el cosmos sorgeix d’una lluita constant de facetes antagòniques. L’harmonia i la unitat són el resultat d’aquesta pugna persistent de l’esdevenir. Tot esdevé, tot creix i pereix incansablement. Com deia encertadament, «ningú es banya dues vegades en la mateixa aigua». O bé, «la physis estima l’amagar-se», fent referència a aquesta joc de llum i ombra que és la Naturalesa i que crema com una ferida.  

De fet, per Heràclit el foc és el principi i el magma originari i primordial de la vida. És el logos (raó, paraula viva, discurs significat, etc.) que ho anima i anihila tot en l’etern retorn. El foc sagrat dóna la mesura a homes i déus, terra i món. Permet crear un espai on és possible la concòrdia: entre dia i nit, entre els homes, entre ordre i desordre. Ara bé,  malgrat aquesta senzillesa, al llarg dels segles s’han construït tot un seguit de mites al voltant d’aquest pare de la filosofia. Els principals, considerar-lo «el fosc»  o un «aristòcrata» del pensament.

El filòsof i politòleg Cornelius Castoriadis (1922-1997) ha contribuït en bona mesura a desfer aquests prejudicis. L’intel·lectual francès interpreta la sentència heraclitiana «el logos és comú a tots» com la primera formulació de la democràcia del coneixement. La raó i la paraula són comuns i, per tant, tothom pot accedir a l’aletheia; és a dir, el desvetllament de la veritat. Si es llegeix així, la claror heraclitiana és ben evident: no hi ha ni sacerdots, ni reis, ni ideòlegs de cap tipus que tenguin una experiència exclusiva i privilegiada de la veritat. Cada ésser humà, que participa del foc sagrat, pot trobar la veritat si es guanya a sí mateix en el combat de la foscor cap a la llum.

I aquí arribam on volia. La flama d’Heràclit també es viva en les lletres catalanes i ho és de la mà d’un dels grans, Josep Palau i Fabre (1917-2008). L’escriptor de Poemes de l'alquimista, gran coneixedor de Picasso i Doctor Honoris Causa per la UIB, sentia veritable veneració pel filòsof efesi. Fruit d’això, trobam el seu senzill però magnífic assaig La claredat d’Heràclit. Un llibre que ben bé podria ser lectura bàsica de batxillerat. El llibre, escrit originalment en francès al París de després de la Segona Guerra Mundial, és una lectura personal i sentida d’uns fragments que, en paraules seves, li van fer «experimentar la fascinació, una mena de vertigen al qual no em podia- ni em volia- resistir».

Aquest magnífic testimoni de l'escriptura fabriana no és una exegesi acadèmica o erudita. Tal com assegura Jaume Mensa, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, més enllà del comentari filosòfic «és una gran obra poètica i dramàtica». Palau i Fabre transforma els versos i fragments més aspres en una narració plena de vida que ens confronta cara a cara amb Heràclit. Una obra que fa despertar i espavilar els éssers humans amb el coneixement més íntim del foc que ens habita. Amb el logos, la paraula i la flama de la llengua.

Amb el meu amic hem decidit que dedicaren almenys tot un any a la lectura conjunta dels fragments d’Heràclit. Ens hi acompanyaran Char, Castoriadis, Palau i Fabre i tots aquells filòsofs i literats que han intentat endinsar-se durant mil·lennis en les profunditats del pensador grec. Ens trobareu a Sant Jordi, asseguts en un marge enmig del camí. Enmig del cicle constant de les estacions i la Naturalesa. Intentant cercar el foc que ens permeti renéixer de les cendres. Pensant com podem obrir nous espais de llibertat en la nostra cultura i si el saber antic ens és encara útil per refer el nostre malmès món contemporani. Com sentencià l’efesi, «el sol és novell cada dia».