Contra les classes mitjanes

Des de la meua modesta posició d’observador, trob molt pocs indicadors que puguin ser mínimament fiables al respecte. Però, entre aquests pocs, pens que n’hi ha un de ben clar: l’extensió de les classes mitjanes. Si observam la distribució dels sistemes polítics al món, veurem que allà on les classes mitjanes són potents hi ha democràcia. I allà on les classes mitjanes flaquegen hi abunden els règims dictatorials o els règims que ara en diuen autoritaris (per no dir-ne directament dictatorials, no fos que algú s’empipàs).

Vegem, per exemple, què ocorre als països amb uns índexs democràtics més fiables a la nostra part del món, els països nòrdics. Allà les classes mitjanes ocupen la gran majoria de la societat. Són els països que compten amb un índex d’exclusió social més petit. I també són els que presenten menys distància entre els més rics i els més pobres de les respectives societats. Segons càlculs que va fer na Tatiana Zdanoka fa deu anys, el país d’Europa amb més diferència entre rics i pobres és Rússia. El deu per cent de ciutadans més rics cobren mensualment vint-i-cinc vegades més que el deu per cent de gent amb menys recursos. El país d’Europa amb menys distància és Suècia: el deu per cent de suecs amb sous més alts només multipliquen per tres (de mitjana) el deu per cent de suecs que cobren menys. Correlativament, Rússia té un petit contingent d’individus molt rics, multimilionaris, i un contingent elevat de ciutadans que són al límit de l’exclusió social, molt pobres, amb grans dificultats per poder sobreviure. I unes capes mitjanes relativament petites, en comparació amb el volum total del país. A Suècia, en canvi, els rics no són extremadament rics i el contingent de pobres de solemnitat és molt petit. Les classes mitjanes, en canvi, conformen la major part de la societat.

A un país com Veneçuela, des del meu punt de vista, hi ha un indicador clar de la deriva dictatorial: l’aprimament de les classes mitjanes. Les “classes populars”, en terminologia xavista, han augmentat significativament i, correlativament, les classes mitjanes han reduït el seu volum. Tot sembla indicar, doncs, que la cosa va cap a una dictadura, o cap a una guerra civil. Ja ho veurem.

La gran batalla política que vivim a la nostra part del món té lloc entre les classes mitjanes, per una banda, i els representants de les “classes populars” i de les “oligarquies” per l’altra. Arreu de la nostra part del món, s’està produint una aliança entre les oligarquies més dures i els vestigis del vell comunisme amb la finalitat d’aprimar tant com sigui possible les classes mitjanes. I, per tant, d’afeblir la democràcia. S’ha vist clarament amb el Brèxit, en què l’extrema esquerra i la dreta dura s’han aliat per “donar una lliçó” als que volien mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea. S’ha vist a França, on la dreta dura i la vella esquerra s’han aliat per intentar frenar el liberalisme representat per Emmanuel Macron i el seu moviment En Marche!. Es va veure claríssimament durant la campanya electoral, en què Jean-Luc Melenchon i Marine Le Pen només es varen llançar floretes, i en què varen coincidir plenament en les seues posicions marcadament antiliberals.

I es veu clarament a les Illes Balears, on el PP, partit antiliberal on n’hi hagi (vegi’s si no les seues pràctiques habituals), i Podem s’alien per impedir de totes totes qualsevol intent de socialització dels beneficis del turisme. Ambdues formacions polítiques prefereixen que uns pocs en treguen molt de benefici abans que una part important de la societat en pugui treure uns beneficis més modestos. Perquè ambdós volen que domini la societat una oligarquia ben assentada i que hi hagi unes “classes populars” molt extenses. I que les classes mitjanes pateixin una operació contundent d’aprimament. Per aconseguir-ho compten amb tots els mecanismes de l’Estat, i no tenc cap dubte que els utilitzaran sempre que els convengui i a conveniència seua.