Un estat, certament, no és una ONG, ni una congregació de Germanetes de la Caritat. Els estats es dediquen a administrar la violència legal, a l’ús de la força d’acord amb les lleis i normes establertes, etc. Per tant, qui no sigui rematadament ingenu haurà d’acceptar que l’Estat hagi de comptar amb mecanismes coercitius per fer complir les pròpies lleis i per canalitzar la convivència entre persones i sectors socials diversos. Per això encara em sobta que hi hagi discussions sobre qüestions com ara si Catalunya, en l’hipotètic cas d’esdevenir independent, hauria de tenir exèrcit o no. Va haver de ser un monjo de Montserra i historiador, n’Hilari Raguer, de dir obertament i sense embuts que sí, que Catalunya haurà de tenir la mateixa força coercitiva que qualsevol estat constituït. Ni més ni manco.

L’Estat, almanco teòricament, constitueix un instrument al servei de la gent. L’Estat està per servir la seua gent, no per perseguir-la ni per impedir que pugui dur a terme els seus projectes. L’Estat –almanco si es tracta d’un estat democràtic-, doncs, està al servei de la gent. I no la gent al servei de l’Estat. I l’Estat, per tant, evoluciona, canvia, s’adapta a nous valors, d’acord amb els interessos i amb la voluntat de les persones que hi paguen els seus impostos.

Per això tothom s’hauria d’escandalitzar davant les actuacions de determinats sectors de l’Estat que actuen no per defensar la gent, sinó per sotmetre-la i atacar-la. Escric això pensant en el magnífic reportatge que, coincidint amb el 18 de juliol, va emetre IB3, la televisió pública de les Illes Balears, titulat Las cloacas de Interior, un magnífic reportatge produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roures. Crec que l’aposta d’IB3 d’emetre’l va ser valenta, i que ha estat coherent amb la línia que porta al capdavant de la nostra televisió pública el periodista felanitxer Andreu Manresa, qui, amb pocs recursos, està treballant per millorar sensiblement la qualitat de la televisió (i de la ràdio pública) de les Illes Balears.

Aquest reportatge sobre les clavegueres del Ministeri d’Interior podria parèixer, si se’n feia una lectura esbiaixada, un programa destinat a justificar el procés sobiranista català i a queixar-se de les eines que fa servir l’Estat espanyol per oposar-s’hi. Però seria, com ja he apuntat, una lectura esbiaixada. En el reportatge dirigit per Jaume Roures hi apareix plasmada una teranyina complexa, que actua de manera gairebé autònoma, amb vinculacions claríssimes amb el Ministeri d’Interior, amb el Partit Popular i, a temporades, també amb el Partit Socialista. Aquesta teranyina, perfectament orquestrada, amb comissaris, subsecretaris i secretaris d’Interiors, amb el Ministre, amb gent com qui va dirigir l’Oficina Antifrau de Catalunya, l’ínclit de Alfonso (“nos vemos en el infierno, gángster!”, li va etzibar en una frase mítica en Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés. I el xulàpies, després d’haver dit que no diria res més, va agrafar el micròfon i no el va amollar durant deu minuts), constitueix un agent claríssim en la vida política espanyola. I ningú no fa res per evitar-ho, almanco aparentment.

Es tracta d’una organització de caràcter gangsteril que igual et crea uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) per combatre directament amb ETA, al marge de la llei, com s’inventa un compte corrent a Suïssa amb una morterada suposadament propietat de Xavier Trias (i aconsegueix fer-li perdre les eleccions davant Ada Colau) o negocis tèrbols d’Artur Mas i d’altres mentides similars. Es tracta de gent que es dedica, com si no hi hagués res més a fer per perseguir la delinqüència, a investigar destacats dirigents del sobiranisme català, però també de partits com Podem, o de la facció rival dins el propi PP.

Si la claveguera hagués anat només contra el catalanisme, podria entendre que bona part de la societat espanyola aprovàs aquestes actuacions estatals al marge de la llei. N’hi ha que pensen que val més la unitat d’Espanya que no la democràcia, i actuen en conseqüència. Però quan es fan servir els mecanismes de l’Estat per anar contra una altra força política parlamentària espanyola (i espanyolista) o contra faccions rivals dins el propi partit polític, pens que es perverteix completament el més mínim sentit democràtic.

Estic content que el reportatge fos emès per IB3, juntament amb Televisió de Catalunya i Euskal Telebista. A les televisions espanyoles, sorprenentement, el tema no els va interessar. Com si actuar contra espanyols no fos problema.