Dissabte 15 de juliol, comencen les vacances per molta gent. Ja són 31 les dones assassinades per violència masclista. 33 a l’Estat espanyol, 6 més que l'any passat en aquest mateix període. Durant el 2016, hi va haver 44 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles. En aquest cas, després de l’assassinat, el marit s’ha suïcidat. Tenia 71 anys, ella 66, vivien a un poble andalús Huéscar, Granada.

Davant l’horror, la indignació, la ràbia, que motiva haver d’escriure una vegada més sobre les violències masclistes que maten, que deixen orfes i òrfenes, que destrossen vides, podem tenir la reacció inicial que això no té sortida, que no ens sortirem així en plural, com a col·lectiu, com a societat. Comentaris a les xarxes com: un minut de silenci, i després? No ens han de dur al pessimisme. Un minut de silenci, i cinc, i més, els necessaris, i pancartes amb el lema Ni una menys!, són imprescindibles per mostrar el nostre rebuig, per demostrar públicament que aquest és un problema social i com a tal s’ha de tractar.

Més recursos econòmics i de personal. Més formació. Més confiança cap als professionals que coneixen la realitat de tantes dones víctimes silencioses. Més coordinació dels organismes públics siguin quin siguin els seus titulars, autonòmics, insulars, locals o estatals. Pacte d’Estat, amb recursos, amb implicació. No una foto i un paper signat.

L’estiu, període de vacances, com el Nadal o Pasqua, són mesos on la convivència familiar es fa més evident, els infants sense escola, els pares més a casa, amb «l’obligació» de passar-ho bé, També afloren les contradiccions de les situacions emocionals que són més difícils de controlar amb la convivència -sense descansos. Si la violència psicològica, la por, la dominació i la submissió són el pa de cada dia en una relació familiar, quan hi ha més convivència, més nirvis, la violència física esclata.

No és el cas d’aquesta dona assassinada el dissabte 15. Una parella ja major, jubilats, amb fills independents. No sabem res més. Quan hem d’escriure sobre les violències masclistes hem d’insistir en la manca de «perfils», no són homes amb característiques «especials». Són agressors perquè entenen les relacions sentimentals com a possessió. És meva i de ningú altre. Sense voler acceptar que són persones independents, que el fet d’estimar no vol dir «propietat» més aviat el contrari, llibertat i respecte.

Les violències masclistes esclaten quan la mentalitat patriarcal domina les relacions, les dones són vistes com a objectes sexuals per a donar plaer, per satisfer a l’home. Per això benvingudes totes les campanyes públiques contra les agressions sexuals a les festes, siguin a Pamplona, a Ciutadella o a Muro o Eivissa... Les dones som la meitat de la població, som persones, no objectes que es poden tocar sense demanar si agrada o no.

Més implicació de tota la societat per eradicar aquesta mentalitat patriarcal. No és cosa del feminisme, no és cosa de les persones que ens diem feministes amb orgull. És cosa de tota la gent conscient que rebutja la violència sobre les persones. Que s’indignen davant morts absurdes com les provocades per bojos en nom de religions, que ploren quan veuen cadàvers surant a la nostra Mediterrània. Homes i dones conscients que la vida és el bé més preuat, l’únic, que tenim les persones i que hem de poder gaudir-la amb dignitat, amb respecte.

Ni una menys! No volem acostumar-nos, volem continuar dient que el masclisme com a manera de pensar, de veure les relacions sentimentals, mata. I ha mort massa dones aquí, arreu del món. Més compromís, més implicació de les institucions i de tots nosaltres. Ni una menys!