No n’hi ha més de fetes: la fabulosa dotació de llibres de què disposam, més aviat ha fet poc servei.

Haurem de pentinar-nos ben clenxinats perquè els miralls no van de berbes.

A la nostra edat les profecies ja han acabat els menuts.

Si és ver que els polítics sempre fan feina en positiu, tal com prediquen, per què deu ser que el veïnat paga els plats romputs?

Vet aquí un optimista: Leopardi. Algunes de les seves poesies les medità més de vint anys.

El servei que fa la gent que és reticent perquè mesura els costums generals, s’allunya de la llengua corrent i dels sentiments mitjans.

Per tenir una idea aproximada de la Mallorca provinciana, no s’ha de prescindir de res, tot fa profit.

Per al veïnat acostumat, sotmès a l’esperit de poca mida, un denou sempre té caràcter providencial, el to una mica alt.

Sap què li dic? No, sincerament. Li dic que l’optimisme és una carta de presentació amb futur, sempre a l’abast de tothom. Doncs, considerable dilatació!

Els entusiastes són un gran contingent de persones que aviat veuen compromeses les pretensions.

Allò que desconeixem mai no ens podrà ser útil i de tot el que coneixem hem de restar la gran part que només fa nosa.

L’enginy d’exagerar la importància de les fites: si l’objectiu de la legislatura és deixar Palma ben polida i arregladeta, neta, ja ningú no els podrà exigir que facin la revolució.

El Facebook, la nova tecnologia que han posat a disposició del veïnat resolutiu, amb ganes de participar al festival i amb alegria.

És molt agradable anar pel món amb les mans posades dins les butxaques, com si hom ja ho hagués enllestit tot.

Quan hom sent dir: l’optimisme ho és perquè no convé que les coses perdin intensitat. Mentida! Maledicències que són producte d’il·lusions inexplicables —contesten els reticents.   

Vol dir que optimista no ho és qui s’adapta a la vida habitual, programàtica, ridícula, grotesca i vulgar? De cap manera; vostè és partidari de la tergiversació!

Diu que li hagués agradat estar d’acord amb tothom, com en el comunisme, però que no veu les coses de manera tan evident.

Un corcó es posà damunt el seu cor i va arribar a pesar tant que va acabar per tenir repercussió social.

Segons un càrrec de confiança, l’assessor del conseller ha dit que l’afectació social és probablement molt evident.

I Dante Aliguieri no era optimista? No li sabria dir, sincerament. Doncs, no s’hauria d’atrevir a opinar, si vostè és tan ignorant.

El que li vull dir és que quan he volgut fer vida normal al carrer i he començat a tractar amb la gent, els coneixement que tenc no m’han servit. Doncs, immensa desgràcia que té vostè de ser tan complicat!

L’optimisme és una manera com qualsevol altra de conformar-se.

A Palma, per causa de força major, hi ha d’haver un fum d’optimistes.

A la província les il·lusions agafen amb facilitat un aspecte gegantesc, impossible d’abatre.

Si ho miram bé, gairebé tot és d’una voluminosa exaltació, està ben engegat i en general és inintel·ligible.

Tapa-li el cap, allò que volen els catòlics és embarassar el no-res.

Ser allò que se’n diu un bosses tristes —al Principat, un poca-pena—, no és res pus que ser d’aspecte declinat, tenir sentiments dubtosos.

Mercedes Garrido ho va dir ben clar a IB3 i la resta són coverbos: «Tenim enquestes que demostren que tres de cada quatre ciutadans volen el desdoblament que anirà de Llucmajor a Campos».

Segons John Le Carré, l’autoritat que proporciona el patiment surt de la diferència que hi ha entre el dolor observat i el dolor compartit.

Els candidats que no fan servir l’engany sempre queden fora del Parlament, segons les darreres estadístiques de l’agència Gal·lup.

Els nostres enemics troben que l’optimisme en positiu que lluïm és una característica que ens honora.

Tornarem a l’any de la picor, però amb un poc més de ronya per gratar.