No identifiquen amb precisió els responsables de les desigualtats socials, perquè ho redueixen tot a un tema de mala administració, per culpa dels que diuen que són els contraris; però quan governen ells, gestionen els afers de tal manera que no arreglen res (de profit) perquè no tenen alternativa. Ni per a desar la pròpia llar. A favor de qui es decanta, Francina Armengol; a favor de Díaz, de Sánchez o de López? Encara ara no n’he tret aguller. Ni tan sols això ens ha aclarit del tot, de tan gros que és el feix que duen entre mans els polítics. Finalment suport a López per no haver d’anar contra la direcció del partit? Però si López va ser president del govern basc amb el suport del PP, amb l’esquerra abertzale fora de concurs per mor de la llei de partits! És com si Armengol dubtàs sobre la importància de la seva competència o estàs predestinada a anar sempre contra ella mateixa.
Potser hauria d’anar més viva, Armengol, perquè opera com si la realitat política, el bugat que duen entre mans, hagués d’estar massa separat de la veritat. Endemés, Susana Díaz és tan extrema que li pot fer perdre la centralitat que tant estimen els polítics. No? Ja ho han fet amb el PSC. Ed McBain ens ho va advertir quan va escriure la seva novel·la El ritual de la sang: «els homes sovint no són a peu pla». I mentre els polítics baden o simulen que baden, el poder capitalista fa camí. Ben constituït, el capital, la seva solidesa és tal que l’antiga socialdemocràcia i el PP només s’han de preocupar de proveir de gestors adequats, el llegat que els han confiat: la democràcia representativa lligada a l’economia de mercat. La resta de polítics són els figurants als quals se’ls ha permès, a tot estirar, una certa representació simbòlica d’allò que podria haver estat la revolució. Per això la trajectòria de Podemos acabarà com el rosari de l’aurora.
Quan Armengol va començar a fer política, les administracions encara organitzaven el denominat estat de benestar. Ara som a l’època del rescat de les entitats financeres corruptes amb doblers públics. És com si a tot arreu hagués de ser igual que a la Itàlia de Berlusconi i de la màfia. El desori ha provocat una certa dispersió política i també que els polítics hi hagin hagut de posar molta barra, si volen mantenir els càrrecs institucionals que els magnats els han confiat. És per aquest motiu que Armengol assumeix tanta responsabilitat i tan sovint ha de demanar disculpes, també per aquest mateix motiu.
Armengol diu que les dificultats són a causa de l’herència de Bauzá i el PP contesta que són els contraris, els qui no saben governar. Com que tanmateix mai ningú no se’n surt, és com si no hi hagués adversaris. Com a molt, tothom és merament rival. Avui en dia la política consisteix en una cursa per esbrinar qui de tots és el més pragmàtic: qui millor engalipa la població, guanya la rifa. La saben llarga, experts com són en oferir responsabilitat i gestió seriosa. És el resultat de fer sempre voltes allà mateix per a no solucionar mai res (de bo).
El partit d’Armengol ha posat l’Estat al servei dels interessos de les oligarquies, per això permeten que Rajoy governi. Fins i tot hi exposen la pròpia projecció, retuda com està la democràcia al mandat de la Troica. És ben possible que els partits clàssics de la socialdemocràcia ja no siguin mai pus paradigma; per això s’han pogut promocionar els de Podemos. No és cert que sols hi ha un unionisme nacional espanyol de caràcter territorial, també hi ha un unionisme amb un vessant econòmic igualment explícit: capitalisme o capitalisme. I quan les propostes se simplifiquen tant, els matisos acaben per ser irrellevants. Tanmateix el poder del capital i el seu braç polític, la convergència entre socialdemòcrates i partits liberals, ha acabat per desprestigiar l’administració pública, per molts de malabarismes que faci la nostra presidenta.
La socialdemocràcia es va voler fer interclassista, com si una única gran classe social hagués estat possible, i va errar els comptes. Tota aquesta confusió creada per la crisi estafa, finalment els ha deixat sense enllaços, llevat del de les oligarquies econòmiques, sempre concurrents. No n’hi ha prou per guanyar eleccions d’una manera prolongada, perquè els magnats es desentenen de les seqüeles que tenen els desastres que provoquen. És per això que a França, Valls s’ha hagut de fer partidari de Lacron i és per això que Armengol ostenta un càrrec que ja no té credibilitat social: la gent sap de sobres que això de repetir que ella és l’alternativa, sense capacitat de solucionar els problemes de la gent, ja és impresentable.
A la dreta li basta gestionar; és l’esquerra que ha de demostrar que és útil. La determinant dissemblança que ha fet part de la història política ha passat definitivament a la història, a desgrat de les més o manco hàbils gesticulacions retòriques. No és ben bé que tots els partits siguin iguals, el problema que tenen és que ningú no resol els greus problemes reals que té la gent, cosa que els converteix en semblants i irrellevants.
El bullit que té la presidenta Armengol no és que hagi d’esbrinar si el seu partit creixerà electoralment o no, el mal afer és que no té gaire marge de maniobra per a la recomposició. I encara sort per a ella, i aflicció per a nosaltres, que el sobiranisme illenc ara pateix de valent. Ha de ser que la reconstrucció del PSOE véngui de la mà de la senyora Aina Calvo. No ho hem de descartar perquè, tal com va declarar el politicòleg Josep Ramoneda al setmanari El Temps fa un parell d’anys, «Hi ha partits que fan la viu-viu amb un 6% dels vots». És clar que ell es referia a la situació, gairebé residual i inevitable, del PSC.
