Vivim una situació extraordinària que poques vegades es poden presenciar, i no és més que la caiguda d’un règim social i polític que avui fa aigua per tots els costats. La realitat que es va imposar sobre Europa després de la segona guerra mundial, basada fonamentalment en la pau social construïda a través de la creació de l’estat del benestar ha arribat a la seva fi. Per tant com diria Gustav Landauer vivim des del 2007 una situació de descomposició d’una topia i que per tant iniciam un procés revolucionari on els partits tradicionals del règim socialdemòcrates (PSOE) i conservadors (PP) són incapaços de seguir reproduint el sistema, per tant la situació és similar a les viscudes durant la primera meitat del segle XX. Quines conseqüències té aquesta situació? Doncs l’avanç de postures de ruptura que poden tenir infinitat de naturaleses, com el procés català o l’avanç de l’extrema dreta a Europa (França, Àustria, Hongria, Holanda, Alemanya...), que requereix evidentment d’una resposta per part de l’esquerra social i política.

L’esquerra necessita un projecte, necessita un horitzó sobre el què caminar, ja que des del meu punt de vista l’esquerra ha quedat desorientada en el seu conjunt arreu d’Europa, ja que som incapaços de generar una alternativa a l’actual règim, per garantir una vida digna a les classes populars i treballadores. Aquest problema que tenen els partits de l’esquerra, també es reprodueix dins el món del treball, malgrat ens explotin, ens eixuguin, ens facin perdre la salut darrera de la feina o directament ens privin a tenir feina, no genera mobilitzacions massives degut a que els sindicats de classe pateixen el mateix problema que els partits de l’esquerra, i el problema també es reprodueix dins els moviments socials, ja siguin mediambientals, socials o de qualsevol caire.

Tots necessitam un projecte que passi d’una posició defensiva a l’ofensiva, i aquest avanç requereix d’un projecte unitari que ens sumi a totes per passar de reclamar la recuperació de drets a la conquesta de nous per a les classes treballadores i populars, aquesta resposta a més tampoc pot ser a nivell local, ni de país ni de l’estat. Aquesta resposta haurà de ser europea com a mínim, i tampoc pot venir d’una entitat, aquesta resposta ha de ser global. És a dir que requereix la unitat de l’esquerra política, la unitat sindical de classe, la unitat dels moviments socials i a la vegada la unitat de les tres esferes de participació de les classes populars i treballadores. Aquesta unitat no ha de ser orgànica, no ha de ser per treure més escons o més delegats d’empresa, sinó per conquerir un nou món. Aquesta resposta col·lectiva, ha de partir de la unitat d’acció, en basant-se en fites concretes com la reducció de la jornada laboral, la preservació del medi i la nostra cultura, unes pensions dignes, una feina garantida per a totes i tots, una educació i sanitat universal i plenament gratuïta... Que requereix la unitat d’acció de totes i tots junts per generar una alternativa de l’esquerra social i política que cristal·litzí amb noves conquestes socials, que caminin cap a la dignitat humana.