Fer-se trampes al solitari deu ser d’allò més lamentable que puc imaginar-me en política. Fer-te creure (a tu mateix!) que les coses van bé, que si segueixes així arribaràs a bon port... Trist. Potser només equiparable a l’actitud de no presentar batalla, de perdre per incompareixença. Ambdues idees pul·lulen el meu cap cada vegada que pens en la situació de la llengua catalana a Mallorca. Mentre uns s’autoenganyen, d’altres no estam anant al terreny de joc.

Anem a pams. Si alguna cosa queda clara després de 30 anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes és que podem dir, sense embuts, que no hi ha res a celebrar. Si el que es pretenia era quelcom semblant a una normalització... Vaja, el que cal és més aviat analitzar què hòsties ha passat i, sobretot, què podem fer per revertir el drama.

I si  dubtau de la gravetat, demanau-ho als centres d’ensenyament. Allà us podran explicar que a la majoria estan passant unes enquestes sociolingüístiques que escupen uns resultats esfereïdors. Front a una Palma i pobles costaners amb una presència del català entre el jovent molt més que minsa, tenim una gran zona de l’interior de l’illa amb molt més ús, sí, però carregada de mancances. Mancances greus, com un jovent farcit de prejudicis (sobre la unitat de la llengua o la utilitat d’aquesta) i cada vegada més allunyat d’un oci en català, com per exemple de grups de música o consum de sèries de televisió. És a dir, que per molts el mallorquí no és català i ni Manel ni Merlí no acaben arribant a la majoria de joves catalanoparlants d’alguns pobles. Resumint, en el millor dels casos tenim un formatge gruyère.

Aquesta realitat, que per altra banda ja era previsible, no seria tan alarmant si no fos perquè tots plegats, institucions i societat civil, estam en un mena de coma.

Aquells no fan cap gran mesura destacable, cap nova llei, cap campanya de sensibilització. Cap... Res, vaja. Qui dia passa any empeny i aquí no passa res sembla ser l’estratègia per... guanyar les properes eleccions? Qui ha dit que els progres toranaran a guanyar les eleccions si no fan res?! Bé, sí, fan una cosa: celebren que fa 30 anys varen aprovar un llei que parlava de normalització lingüística (en un societat del tot menys lingüísticament normalitzada). El que es coneix com fer-se trampes al solitari.

Per mi, però, més preocupant encara és el que passa al carrer. O, més aviat, el que no passa. Les nostres entitats sempre actives per la llengua ara estan desaparegudes en combat, no juguen. Joves de Mallorca per la Llengua, Obra Cultural Balear, Músics per la Llengua entre d’altres. I tot en un moment en què sembla que tenim unes institucions que necessiten branca per moure’s; en un moment en què sembla quasi revolucionari muntar concerts en català; en un moment en què sembla que “no toca” parlar de llengua; un moment en què conceptes com “a Mallorca en català”, “immersió lingüística” o d’altres per l’estil resulten ser d’altres èpoques. I és que estam desapareguts, al carrer i també ideològicament.

Ja sabem el que ens toca fer, cal aixecar-nos dempeus altra vegada, sí, que lluitem per la llengua, però amb un discurs i praxis actualitzades. Les velles maneres no ens són útils, claríssim, ens en calen de noves, ben enfocades, obertes, fresques i alegres. I, sobretot, ens cal anar al terreny de joc i jugar: jugar per guanyar.