La Constitució del 1876 és la que més ha durat en la història d'Espanya, ja que va estar en vigor fins el 1923, és a dir, 47 anys seguits. En efecte, el règim de la Restauració, sobretot abans de l'accés d'Alfons XIII al tron, suposà una època d'estabilitat política després d'un segle XIX convuls amb pronunciamientos, revolucions i guerrilles. El recurs a la violència per a dirimir les qüestions polítiques havia estat la norma en l'Espanya decimonònica. Una norma que el nou règim pretenia superar traslladant a la península el model parlamentari i turnista britànic.

Dues percepcions sobre el significat del règim es donen entre els historiadors. Una, bàsicament crítica, que  emfasitza els aspectes negatius dels sistema polític: l'exclusió política dels discrepants, la marginació de les classes mitjanes i populars, l'enorme frau electoral, el predomini del caciquisme o l'accentuació de l'uniformisme polític, jurídic i administratiu. Altres especialistes tenen una percepció molt més benèvola del sistema ideat per Cánovas del Castillo. En destaquen, precisament, l'estabilitat, l'ampli consens burgès assolit, la convivència pacífica entre les elits polítiques aconseguida pel torn dinàstic, el paper d'àrbitre de la Corona o el desenvolupament econòmic produït.

Espanya va entrar en el segle XX traumatitzada per la pèrdua de Cuba i Filipines i amb un monarca, Alfons XIII, menys escrupolós  amb el respecte de les seves obligacions constitucionals del que ho havien estat Alfons XII i la regent Maria Cristina. De fet, l'erosió dels principis constitucionals havia començat quan el jove rei s'havia oposat a la decisió del president del govern, el liberal Eugenio Montero Ríos (1832-1914) de castigar els militars que havien assaltat el 1905 les redaccions de Cu-cut i  de La Veu de Catalunya el qual va haver de dimitir. El seu substitut, el també liberal Segismundo Moret (1833-1913) s'encarregaria d'aplicar la Llei de Jurisdiccions que suposava una clara ingerència dels uniformats en les atribucions constitucionals del poder civil.

La Llei de Jurisdiccions, publicada el 1906, atorgava a la justícia militar la capacitat de jutjar les ofenses orals o escrites contra “la patria, el ejército, la bandera o la unidad nacional”. L'evident biaix anticatalanista que l'impulsava fou el detonant de la creació de la Solidaritat Catalana el mateix any, impulsada per Enric Prat de la Riba, la qual va arrasar a les eleccions del 1907 a Catalunya amb un 67% dels vots.

L'intervencionisme militar en afers polítics aniria a més paral.lelament a l'augment dels conflictes socials com ara la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, les reinvindicacions obreres que culminarien amb la vaga general del 1917, la crisi militar del Rif, les exigències dels nacionalismes català i basc i la inestabilitat política.

Un exemple de l'intervencionisme castrense eren lesJuntas de Defensa Militares, agrupacions de coronels creades per a defensar els interessos dels uniformats davant de la pretensió d'imposar a l'oficialitat unes proves  d'aptitud per al comandament l'any 1916. Els integrants protestaven, igualment,  pels ascensos per mèrits de guerra i per la situació econòmica de l'exèrcit. Quan el president del govern Manuel García Prieto (1859-1938) va intentar dissoldre-les, el suport de la majoria de guarnicions als junteros va fer claudicar el govern.

El cop d'estat del 1923 del general Primo de Rivera que va destruir la monarquia constitucional creada per Cánovas el 1876 és, afirma Santos Julià a “España sin guerra civil”, el que va constituir la ruptura decisiva en la història moderna espanyola. no pas la Guerra Civil. Segons l'historiador,si la Corona i l'Exèrcit no haguessin recorregut als sabres, el règim canovista s'hauria pogut democratitzar, obrint-se a noves forces polítiques com els socialistes i permès  el  ple funcionament del Parlament.

En les darreres eleccions legislatives abans del cop de Primo de Rivera, celebrades el 29 d'abril del  1923, el socialista Julián Besteiro fou el més votat a a la circumscripció de Madrid  amb 21417  sufragis. A tot l'Espanya, va guanyar el Partit Liberal -que presentava com a cap de llista Manuel  García Prieto- amb un 54'28% dels sufragis i 222 escons (sobre 437), seguit dels conservadors amb José Sánchez Guerra els quals arreplegaren el 30'2% dels vots i obtingueren 124 diputats. Només hi participà, en els comicis, però,  un 40'10% dels electors,- només homes-, convocats.

La dictadura de Primo de Rivera no va ser conseqüència,com en altres estats europeus,de la commoció provocada per la Primera Guerra Mundial. Julián Casanova a “Solo en España hubo guerra civil” remarca que, de fet, fins l'arribada de la Segona República,la societat espanyola es va mantenir al marge dels trastorns que afectaven els estats continentals des del 1914

Quan el dictador dimiteix el gener del 1930 i dóna pas a la dictablanda del general Berenguer que pretén tornar a la normalitat constitucional trencada el 1923, Espanya no es troba, com de vegades s'ha dit, en una situació apocalíptica que la portés inevitablement a una contesa civil. Encara que hi havia importants bosses de pobresa, la diferència amb altres estats europeus  no era pas tan abismal com per a explicar una evolució política espanyola diferent de la resta del continent. Segons afirma Martí Marí Corbera, la situació econòmica no abocava Espanya a una conflictivitat social  que dugués a un enfrontament inevitable com algunes descripcions interessades apocalíptiques han pretès.

La pèrdua de suports de la monarquia aplana el camí a la República. El nou règim dota Espanya d'una constitució plenament democràtica, la del 1931. El govern de coalició republicanosocialista que es forma aquell any impulsa una atapeïda reformista, massa atapeïda, de fet, segons Santos Julià

L'executiu volia impulsar una reforma agrària, separar l'Església de l'Estat, resoldre  la qüestió dels nacionalismes basc i català, posar fi a l'intervencionisme dels militars, impulsar l'educació amb la construcció massiva d'escoles contrastant amb el tradicional abandonament per part dels governs de l'educació (deixant-la en mans dels sectors confessionals), etc. Aquí rauria, afirma Santos Juliá,  la causa dels problemes dels governs del bienni progressista, és a dir, en la distància  entre els propòsits reformistes  i la base social, no pas en el un suposat ascens dels extremismes o en el biaix sectari de les polítiques que va dur a terme.

Hilari Raguer, pel seu costat, en l'obra La Espada y la Cruz.La Iglesia 1936-1939 afirma el següent sobre els problemes a què havia de fer front el nou règim (1977:8): “Todos los políticos y pensadores que han enumerado los problemas con que la República tenía que enfrentarse, citan entre los principales el religioso. Para Jiménez de Asúa, las cuatro reformas que la República tenía que emprender eran: una reforma técnica (la militar); una reforma liberal (la religiosa); una reforma tardía (la agraria) y una reforma patriótica (los problemas regionales). Según Alejandro Lerroux, los cuatro grandes problemas de la política española eran el religioso, el agrario, los presupuestos y el Estatuto de Cataluña”.

Les polítiques reformistes toparen amb l'oposició dels sectors que perdien la seva posició de privilegi. És el cas de l'Església, acostumada a tenir sota el seu control l'ensenyament i que veia com els seus interessos econòmics i d'influència social eren posats en perill per la política educativa de les institucions republicanes.

L'article 3 de la  Constitució del 1931 establia que l'Estat espanyol no tenia religió oficial; el 26 prohibia l'ensenyament dels ordes religiosos i dissolia la Companyia de Jesús. El 1932, a més, es va promulgar el Decret sobre l'escola laica. Cal tenir en compte, així mateix, l'augment sense precedents del pressupost estatal d'educació que va permetre la construcció d'una gran quantitat d'escoles, unes setze mil, tant en àrees urbanes com rurals.

Josep Fontana en un discurs pronunciat l'octubre del 2002 que recull l'article “Recuperar la història de la Segona República Espanyola” fa referència  a la necessitat de conèixer molt millor la forma en què el teixit de les organitzacions patrocinades per l'Església va muntar la contraofensiva per aturar els intents de laïcisme de la República. L'historiador català parla d'una xarxa eclesiàstico-civil que, més enllà dels exabruptes del cardenal Segura, va actuar com un element de preparació i suport de la insurrecció del 1936.

La voluntat de liquidar fins a les seves arrels intel.lectuals  el projecte reformista republicà explica, segons Josep Fontana, que es fessin públics plantejaments com els que van aparèixer en un diari de Sevilla els primers dies de la guerra. En un article titulat A las cabezas es podia llegir: No es justo que se degüelle al rebaño y se salven los pastores. Los masones, los políticos, los periodistas, los maestros, los catedráticos, los publicistas, la escuela, la cátedra, la prensa, la revista, el libro, la tribuna. Que fueron la premisa y la causa de las convulsiones y efectos que lamentamos.

Els episodis de violència anticlerical com ara la crema de convents de l'11 i 12 de maig del 1931 a Madrid i altres ciutats s'han agafat, de vegades, com a justificació de l'actitud conspirativa de l'Església. S'ha de dir, però que, a llocs com ara Mallorca, per exemple, i a molts d'altres, no hi hagué actes greus d'aquest tipus i aquí, igualment, els sectors confessionals es posicionaren  en contra del nou règim.

En relació a la qüestió agrària, és constatable  que  no hi va haver  mai cap amenaça revolucionària que pogués alarmar els propietaris i els conflictes socials, que foren certament nombrosos, no atenyeren en cap moment, però, un grau de violència tal que posés en perill el nou règim.

En la declaració de principis publicada  l'endemà de la proclamació de la República en el diari El Sol, en el cinquè punt, s'hi garantia, per exemple, la propietat privada en aquests termes: El Gobierno provisional  declara que la propiedad privada queda garantizada por la ley. En consecuencia, no podrá ser expropiada, sino por causa de utilidad pública y previa la indemnización correspondiente.

Largo Caballero, ministre de Treball entre el 1931 i el 1933 i secretari general de  la UGT, pretenia defensar els treballadors agrícoles els vots dels quals eren determinants a zones latifundistes com ara Andalusia i Extremadura a fi d'estendre-hi la influència del PSOE i la UGT. Un altre objectiu del polític socialista era aconseguir la supremacia ugetista a tot Espanya enfront de la CNT cosa que es convertí en realitat el 1933. A partir d'aleshores, la dreta féu dels socialistes la seva bèstia negra i estimulà la mobilització anti-PSOE dels propietaris.

La consolidació  del sindicalisme agrari  era vista com una amenaça pels petits i mitjans propietaris i arrendetaris , base de la mobilització antirepublicana del 1936. D'altra banda, l'actitud de les forces de seguretat, la Guàrdia Civil i la d'Assalt durant els conflictes socials  ja no era, com havia estat fins aleshores, de fer-los costat sistemàticament. Sovint es mantenien a distància o es veien obligats a imposar la legislació de les autoritats socialistes. Constatar aquest fet alarmà els propietaris, bastant dels quals  recorregueren a l'espantall d'una falsa revolució en germen.

Durant la Segona República hi hagué,però,nombrosos conflictes i protestes socials. Els fets d'Arnedo (Logronyo) i la revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o,un any després, la insurrecció anarquista de Casas Viejas (Cadis) per no parlar de la Revolució d'Astúries d'octubre de 1934 foren especialment greus. Ara bé,Julián Casanova afirma a “Solo en España hubo guerra civil” que cap d'ells abans de l'aixecament militar de juliol del 1936 disposava de prou capacitat organitzativa o armada com per a poder vèncer l'Estat.

Santos Julià, de la seva banda, considera que,fins i tot en els mesos anterios al cop de la primavera del 1936 en què hi hagué freqüents actes de violència als carrers que culminaren amb l'assassinat  del tinent d'Assalt Castillo i del cap de l'oposició José Calvo.Sotelo, no es pot parlar d'una espiral que conduís inevitablement a la guerra. Per a l'historiador gallec, el principal problema de l'Espanya de l'època no era la polarització, el famós mite de “las dos Españas,” a causa de l'ascens dels extrems sinó el d'una profunda fragmentació de petits grups polítics i l'escissió o divisió dels grans.

Per què, aleshores,  a Espanya es va produir una guerra civil i només a Espanya? La resposta és que a Espanya la intervenció dels militars en la política que, com s'ha vist, ja s'havia iniciat a començaments del segle havia legitimat l'ús de la força per a imposar els posicionaments dels diferents sectors. La ingerència dels militars, segons Santos Juliá, és la causa de les catàstrofes del 1923 i del 1936 i, si una part de l'exèrcit no s'hagués aixecat en armes, no hi hauria hagut guerra. Sense la combinació de cop d'estat, divisió de l'exèrcit i de resistència als sublevats mai no s'hauria produït la contesa sosté, de la seva banda, Julián Casanova a “Solo en España hubo guerra civil”.

El cop va fracassar a la majoria de regions i a les grans ciutats, però la inexistència d'un comandament únic en els primers i decisius mesos, la pèrdua del control del carrer per part de les autoritats republicanes i un context internacional favorable als rebels decidiren  la sort de les armes.

Un exemple de l'exposat va ser la fracassada expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca l'agost del 1936.Si les tropes desembarcades haguessin actuat amb celeritat i coordinació, no els hauria costat gaire ocupar tot l'illa i evitar així que esdevingués una base aeronaval feixista des de la qual s'ataqués sense pietat les ciutats i pobles de la costa mediterrània peninsular. L'ajuda italiana als sublevats de l'illa va ser, igualment, decisiva.

                                                           BIBLIOGRAFIA

Casanova, Julián “Solo en España hubo guerra civil”.A: El País (17/07/2016).Disponible a:

www.elpais.com/diario/2011/07/17/domingo/1310874758_850215.html

De Riquer i Pemanyer, Borja “A vueltas con la Restauración”.A: Revista de Libros, núm 25, gener 1999 (en línia) (consulta 16/11/16). Disponible a:

www.revistadelibros.com/articulo_imprimible.php?art=3653&t=articulos

Fontana, Josep .“Recuperar la historia de la Segunda República”.A: Debats, 2003, p.151.

García Queipo de Llano, Genoneva.“La crisis de 1917”.A: Artehistoria.La página derl Arte y la Cultura en español (consulta 16/11/16).Disponible a:

www.artehistoria.com/v2/contextos/7146.htm

Ibáñez, Manolo. “La Ley de Jurisdicciones de 1906”. A: Historia de España y de Navarra, 19-XII-2012 (consulta 16/11/16). Disponible a:

http:// historiafalla,blogspot.com.es/2012/12/la-ley-de-jurisdicciones-de-1906_8717.html

Juliá Díaz, Santos.“España sin guerra civil”. A: Historia virtual ,¿Qué hubiera pasado si...?Madrid:Taurus, 1999, pp 181-210.

Marín Corbera, Martí. “La España de los años treinta: economía, sociedad, cultura”. A: La II República y la Guerra Civil (1931-1939). Barcelona: FUOC, 2015, p.11.

Pérez Galán, Mariano. “La enseñanza en la Segunda República”.A: Revista de Educación, 2000, pp, 62-64.  

“Elecciones generales en España”. A: Wikipedia. La Enciclopedia libre (en línia) (consulta 16/11/16).Disponible a:

http:// es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_generales_de_Espa%C3% B1a_de_1923