Jo sóc millor que tu. I penso demostrar-t’ho. Les raons que t’exposaré per a fer-ho em sonaran convincents a mi i a la meva gent, la qual ja és meva des d’abans d’exposar-les. A tu no. Per què? Perquè tu en tendràs unes altres que et convenceran a tu i a la teva gent. I et sentiràs igual de recolzat per rebre una ovació dels teus que jo per una dels meus. Per tant, n’estic segur de que tenc raó, el meu orgull m’ho permet i els meus seguidors m’ho confirmen. Això sí, no m’interessa saber perquè els meus seguidors són meus i no teus. Sé que així es podrien enfonsar totes les meves argumentacions i necessito zero remordiment per a seguir afrontant el debat amb la confiança de saber que tenc raó. Realment, però, és igual. Quan em vegi superat, sé que he de cridar per a aconseguir un retorn d’aquesta confiança. Sé que som el líder, que m’aclamaràn els silencis. Sóc dels seus, i ho sóc des que vaig néixer.
Tal vegada, el context no sigui senzill d’entendre. Recrear el procés argumentatiu de dos patriotes enfrontats em sol entrar tan poc al cap que em costa. És massa fàcil ser patriota o nacionalista i massa difícil demanar-se el perquè. Ningú ha triat d’on vol ser-ho. Per tant, resulta que aquesta infinita i eterna vanitat va relacionada amb l’atzar. Però, al cap i a la fi, l’estima cap a la terra on un ha crescut com a persona és comprensible. L’inconvenient l’enfoco més a quan aquests sentiments provoquen sensacions de superioritat. Voler demostrar inexistents preeminències amb el lloc de naixement com a justificació. És més, lluitar entre països significa orgull. Saber-ne més, ser millors. I és que defensar un abstracte i contingent factor 100% condicionat per la procedència és, avui en dia, un acte no qüestionat dins la societat. Perquè és igual, perquè la pàtria ho dóna tot, no? No. La pàtria no dóna res. La pàtria no és res més que geografia i la cultura que la concreció implica. La pàtria és oportunista. I, sobretot, la pàtria no pot argumentar mai superioritat davant una població estrangera. Ser un país unit és meravellós per a aquells que miren per ells i un problema per als que miren per tots. I tots som tots, el planeta Terra.
L’orgull alemany havia estat humiliat després de la Primera Guerra Mundial. De la venjança se’n va encarregar un tal Adolf Hitler, qui no va poder soportar la derrota i va voler fer-se amb el món. I deim que n’hem après. Clar, com l’extrema dreta es denuncia socialment pensam que sí, que n’hem après. Però molts no volem recordar el sentiment anterior a totes les barbàries. Aquest desmesurat orgull per un factor tan indefinit provoca infinitat de problemes. De fet, els únics que s’agreugen a nivell mundial són purament nacionalistes o en relació a les costums culturals de les pròpies nacions. Però, tanmateix, l’ésser humà no té caràcter únic. Ens agrada separar, ens agrada ser els millors, ens agraden les fronteres. Ara bé, segons qui encara s’escandalitza per l’ànima separatista d’un poble. L’eterna contradicció del patriota que crida per la unió.
