Hi ha persones que han fet una feinada i ho han fet d’una manera tan discreta que quan hom ho sap, no se’n pot avenir. De vegades la mesura dissimula la por a les repercussions que pot tenir una acció o altra; no és el cas de Manel Gomariz, perquè se l’ha jugada un munt de vegades, la feina i la pell. Gomariz és tàcit per tarannà acostumat; altrament dit, no ha de menester l’egocentrisme. Nat a la barriada de Son Espanyolet; el pare, Francisco Gomariz, feia de pastisser i la mare, Maria Bonnín, duia la casa i una carbonera situada al carrer Barrera, de la popular barriada palmesana. Temps d’infància, de molta de feina i de doblerets espaiats.

En Manel va estudiar formació professional, la branca d’electricitat. Ben aviat va començar a fer feina a GESA; era la temporada en què Feliciano Fuster hi comandava. Va haver d’interrompre l’ofici perquè va fer el servei militar, experiència que li va canviar la vida. Se’n va afartar de veure corrupció, abusos i injustícies. El costum militar, amb arrestos indiscriminats inclosos, no va ser debades. Gomariz hi guanyà consciència política. Som devers l’any 1968 quan comencen les primeres lectures feixugues; Kant, Nietzsche; l’existencialisme de Sartre. També va llegir Sant Agustí. Gomariz comença a interessar-se per l’existencialisme de caire espiritual, molt crític amb el catolicisme oficial.

Acabat el servei militar es reincorpora a la feina de GESA, però ja era una altra persona. Hi trobà operaris que durant la II República, molt joves, havien treballat com a maquinistes de submarins i a vaixells de guerra. Gomariz conta anècdotes divertides, referides a les visites que va fer Franco a Mallorca i a la repressió que encara patien els republicans que després serien companys de feina, gent bregada en política. En definitiva, el nostre protagonista d’avui referma l’afany subversiu. Va ser durant aquella època que va conèixer Joan Carrero amb qui comparteix una gran afinitat de caire espiritual i l’admiració per la figura de Jesús de Natzaret. Carrero, però, aviat se’n va a l’Argentina a fer voluntariat social. Anys després es retrobaren i compartiren les lluites per denunciar la tragèdia humana dels Grans Llacs africans.

Va ser precisament dia 20 de novembre de 1975 que Gomariz abandonà la feina de GESA. Feliciano Fuster no en podia donar passada. «Com pot ser, tot això? Una feina tan segura!» Gomariz vol trobar altra gent, altres experiències. Fa coneixença amb l’higienista belga André Torqué. Llegeix Gandhi, Joan Mascaró, Ernesto Cardenal i Luther King i es preparà per fer una vaga de fam en suport als primers objectors de consciència a Mallorca,  entre els quals en Joan Amengual, germà d’en Tomeu Amengual, el vaguista de fam que va acompanyar en Jaume Bonet en les trifulgues de la passada legislatura per defensar la llengua catalana. En aquesta campanya també hi participaren en Pep Planas, en Joan Carrero i objectors del País Basc, entre altres.  

Poc després Gomariz dugué la finca de Cas Bergantet, a Bunyola. Allà hi va aprendre l’ofici de jardiner. Hi va estar dos anys. Allà hi varen néixer les seves dues primeres filles. Mor el pare, en Francisco Gomariz, prematurament, rebentat de fer feina. El traspàs coincideix amb el canvi de propietari de la finca i en Manel decideix cercar altres camins. Comença a fer feina de cuiner en un restaurant vegetarià i comença a participar a reunions per organitzar una cooperativa de jardineria. Es crea la cooperativa «Coparjai». Durant vuit anys en va ser el president, una cooperativa que va arribar a tenir catorze treballadors. Eren els temps en què Ramon Aguiló va ser el batle de Palma.

Després d’uns anys d’accedir a la concessió del manteniment dels jardins de Palma i del cementiri de Son Valentí, perden la feina d’una manera prou conflictiva, amb acusacions dels cooperativistes cap al balte Aguiló i el PSOE de Palma, als quals acusen d’haver fet parts i quarts de manera injustificada. Es dissol la cooperativa i en Manel crea l’empresa «Gomariz Jardiners SL».

Aviat comença una nova lluita, llegendària i de la qual molta gent no en guarda memòria. La lluita contra els parallamps radioactius de l’escola del Rafal Vell. Famílies, alumnes i mestres inicien una brega que va durar sis anys. Primer recopilació d’informació —conta en Gomariz que en Pep Planas, pare d’alumne, i en Jaume Bonet, mestre de l’escola, es varen fer grans experts en contaminació radioactiva. No va ser debades, anys i panys de lluites i denúncies, fins que cansats de la parsimònia dels polítics, organitzaren l’acció definitiva. Va ser el dia que s’encadenaren a la balconada dels despatx del batle de Cort, Joan Fageda. En Gomariz s’hi va encadenar acompanyat d’altres pares, d’en Xisco Busquets i d’en Jaume Damians.

La repercussió mediàtica d’aquella acció va arribar a la península i les proves que posaren damunt la taula del batle Fageda varen ser tan aclaridores que permeteren guanyar aquella guerra, definitivament, i endemés va servir perquè les autoritats desmantellassin milers de parallamps de tots els edificis d’Espanya. De la gesta n’ha quedat una placa commemorativa que encara està posada a l’escola del Rafal Vell, amb uns versos de Joan Lladonet, aquella temporada director del centre.

Després va venir la lluita contra la incineradora de Son Reus, organitzada amb la col·laboració de Greenpeace. Tres dies encadenats a diferents espais del recinte, xemeneia inclosa. Acció que els va costar un judici amb sentència de culpabilitat i una multa mai no arribaren a pagar. Havien d’arribar encara altres campanyes. La de destinar el 0’7% dels pressuposts institucionals a projectes en suport a països subdesenvolupats, acampats de nit al Parc de la Mar i de dia manifestant-se davant la seu del Parlament, al carrer del Palau Reial. Eren els temps de l’amo en Biel Cañellas.

Encara havien d’arribar noves lluites, ben arriscades. Gomariz hi acompanyà el seu amic Joan Carrero, president de la fundació S’Olivar, Una fundació de caire espiritual i pacifista la gent de la qual en un determinat moment pren consciència de la tragèdia humana dels Grans Llacs africans. Iniciaren la ruta per denunciar activament les matances a Rwanda, drama al darrera del qual s’hi amaga el robatori criminal de les matèries primeres de què disposa la regió, les més riques del món. Poca broma perquè s’hi varen jugar la pell, i encara ara. Aviat hi dedicarem un altre article perquè un relat que esgarrifa tant paga la pena de ser contat.