cielo claro
  • Màx: 21.13°
  • Mín: 13.08°
21°

(R)evolució

Cada vegada gaudeixo més analitzant l’ésser humà. Les condicions, els instints, les influències… Ho feim bé? És correcte? Que significa ‘correcte’? Qüestionar-se és la qüestió. I és cert que se’ns escapen matèries necessàries però inèdites en un debat sociològic. Totes aquestes solen anar relacionades amb un concepte clau que, afortunadament, cada dia agafa més força: la llibertat. De fet, poc a poc, els nins creixen sabent que no és just marginar a una persona per ser homosexual, pel seu color de pell o pel seu sexe. Home, veure una persona homosexual, temps enrere, va ser diferent, així com topar amb una persona de color per Palma o conèixer a una picapedrera. Ara, molts intentam normalitzar-ho per tal d’evitar discriminacions, però no sempre ha estat així. Per tant, podem assegurar que les novetats evolutives, inicialment, no són benvingudes per la societat humana. Són sempre faltes de respecte. I ho segueixen “sent”. Llavors, la meva pregunta és: que passaria si un diputat assistís a un ple en xandall?

M’encanta que aquesta sigui una pregunta que en necessita d’altres per a formar una reivindicació. “Està malament?”, “si és així, qui ho diu?”. Fins ara, m’han volgut fer creure que ho dicten les regles socials, els protocols. Que em queda molta vida per davant per entendre-ho. Milions d’orgull i zero d’argument. Imagino que significa que, quan sigui major, em presentaran al primer promotor dels protocols, a l’inventor. Però, demano, aquest és el mateix que assegurava que els homosexuals són uns malalts o, com que el tema ja està certament evolucionat, és un altre? Vinga, va. Vull respostes de veritat, d’aquelles que em facin necessaris cinc segons per a perfilar la meva. Per exemple, sí entenc els “llavors, ens podem qüestionar tot...”. I, de fet, si no es tractés d’un tema tan innocu per a l’exterior seria excessivament relativista, però vestir de xandall crec que no ofèn a ningú. Crec, vaja. El meu dubte el fabriquen consells de l’estil: “per a una futura entrevista de treball, Lluís, et recomano que no portis les arracades”. El contingut em sona dur. Però, eh, en el moment en que l’empresa m’expliqui perquè faré la meva tasca millor sense arracades, no tendré problema amb deixar-les a casa. Mentrestant, no rendiré tribut a les regles d’un adorat anònim. Penso que és la manera d’enorgullir un sentiment i de no acotar el cap davant una estúpida norma social que ha aconseguit influenciar al protagonista del meu objectiu.

Una altra resposta que he pogut rebre és el mític “on comença la meva llibertat, acaba la teva”. En aquest cas, l’interpreto com un respatllament involuntari a aquell que s’irritava per veure a dues persones del mateix sexe besant-se pel carrer. Quan un es vesteix com li entra en gana, no va en contra de ningú. Si una acció aliena a ‘x’ incomoda al mateix, és perque està vivint una situació alternativa a la rutina. I això, l’ésser humà, instintivament, ho rebutja.

Com a conseqüència social, estem xerrant d’un continu estancament en l’evolució de la llibertat. Insinuar faltes de respecte instantànies a la novetat entorpeix la velocitat evolutiva del pensament humà. Però, clar… A qui he de convèncer de poder anar vestit com vull a on vull? Si a ningú l’importa. Si quasi totes les conversacions que he intentat arrencar sobre el tema acaben amb un “ai, Lluís, deixa-ho anar”. En aquesta resposta, llegeixo un “no veus que esteim bé així?” elidit que em fa acabar totes les conversacions. El debat improvitzat mai és, ni serà, la solució. I jo, personalment, per sort o per desgràcia, no puc aspirar a més.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.