Pocs dies abans de la celebració de les eleccions nord-americanes, el periodista Jaume Masdeu va publicar una crònica informativa sobre les darreres notícies relacionades amb l’afer electoral. Descrivia els motius que explicaven les possibilitats d’èxit electoral que tenia, encara, Donad Trump. Informava dels avantatges i desavantatges d’un i de l’altra, na Hillary. En un bocí del relat periodístic va aparèixer el senyor James Comey, el director de l’FBI, perquè el cap de l’agència, segons Masdeu, hauria rescatat la campanya de Trump per mor que va transcriure i publicà nous mails comprometedors per a Hillary.

Fins aquí res que hagi de ser extraordinari; però un poc més endavant el relat del periodista contava que el director de l’FBI, el tal Coney, és un republicà convençut que ha gaudit de la confiança d’Obama; l’havia proposat per al càrrec. Uep —vaig pensar jo—, això ja són figues d’un altre paner! El característic repartiment de càrrecs entre els partits de l’alternança, nomenclatura que tenim avinent perquè les oligarquies provincianes també posen tothom al lloc que correspon amb l’objectiu de no perdre calada. És el cas de Pilar Carbonell, directora general de turisme.

La democràcia nord-americana pateix el mateix defecte que arreu; la desafecció social que altera la convivència, una conseqüència més de la denominada globalització de l’economia que té efectes desastrosos; tant que hem arribat a l’extrem —la punta severa que indica el poder econòmic— que una democràcia tan emblemàtica com la ianqui s’ha permès nominar dos candidats tan peculiars com són Donald i Hillary. Clinton, una candidata, recordem-ho, a qui el 65% dels electors considera que no és de fiar. Talment Rajoy. Que no siguin de fiar no vol dir que no hi hagi qui els pugui votar ni que no puguin guanyar.

Les opcions que finalment ha arribat a tenir Trump obeeixen, però, a un precedent immediat; el fracàs del mandat d’Obama, un home que havia creat unes expectatives enormes fa vuit anys. Sobretot mediàtiques, no ens enganyem. Convé fer retrospectiva perquè just llavors, en el moment en què va jurar el càrrec davant el president que el va precedir, Obama va manifestar, en presència de tots els mitjans de comunicació del món, que George Bush, un criminal de guerra segons l’opinió general de les organitzacions humanitàries, havia estat un gran patriota i un gran estadista. Va ser en aquell moment que va emergir la primera malfiança que, finalment, ha acabat en decepció.  

Un personatge com Trump no hauria d’haver tengut opcions de ser president —ni Xelo Huertas de presidir res, ni Rajoy tampoc. Si ha passat, també és perquè l’administració demòcrata, en mans d’Obama, ha decebut. Aquest president no ha estat capaç ni d’evitar que durant el seu mandat s’hagi incrementat el nombre de negres, naturalment pobres, assassinats a mans de policies blancs, segurament racistes; amb total impunitat. Tant s’ha incrementat l’estadística, principalment durant la part final de seu mandat, que el pobre mandatari darrerament ja ni anava als funerals a fer la representació del polític afectat, desbordat per l’acumulació d’incidents criminals i aldarulls posteriors.

És rellevant que els mitjans de comunicació al servei de l’imperi, ja emetin opinions de tertulians, especialitzats en el tema, afirmant que a Obama li havien creat expectatives inassumibles i que, tanmateix, se n’ha sortit amb bona nota. I tant, sobretot segons la versió dels entesos en el lligat que duen entre mans els de la macroeconomia. En realitat Barak ha esforçat la seva administració a fer cas del requeriment continuista, acostumat a l’apropiació dels recursos aliens, per tal de garantir la fortuna dels conciutadans benestants, passant per davant de catàstrofes humanes reals, però foranes, sense immutar-se. En fi, la sobreexplotació global continuada ha estat el seu millor èxit, després de la liquidació d’Osama bin Laden i Gadafi. I de la devastació de Síria, etc.  

No hem sentit dir a cap televisió que la gestió que Obama ha fet del capitalisme és la mateixa que produeix gairebé tots els greus problemes del món, tal com han denunciat els fòrums amb la presència de científics independents; el canvi climàtic, la recerca de rendibilitat empresarial i immediata desaforada, l’espoliació de recursos i la contaminació associada de grans àrees de països subdesenvolupats, expulsions migratòries per mor de la sobreexplotació industrial de zones, desprotegides de serveis assistencials... En definitiva, catàstrofes locals sobre les quals els nord-americans que voten, molts d’ells, no en tenen cap informació. No cal anar a cercar els informes de Noam Chomski perquè a Mallorca tenim un entès, de primer nivell, en els crims comesos per les administracions demòcrates; en Juan Carrero, president de la fundació S’Olivar.

El fracàs dels demòcrates ianquis crec que és equiparable a la derrota dels progressistes europeus. Recordem que per terres espanyoles la gran coalició PP-PSOE no s’ha fet ara, ve d’ençà que reformaren l’article 135 de la Constitución, i encara d’abans; aquell acte simbòlic, el de la reforma constitucional, va representar la fi, de moment només formal, del bipartidisme, a canvi d’un increment de la injustícia social; ara ja tot és u, com als EUA.

La recerca permanent dels llocs comuns, la confusió de propostes i d’acords; finalment el consens de programes que mai no resolen les dificultats que pateixen els ciutadans. Als EUA no hi ha cap alternativa a la combinació de demòcrates i republicans. I a Europa? Vius, perquè Susana Diaz ja ha fet saber que el PSOE s’ha de redefinir com el partit de les grans majories. Talment la ruïna de la socialdemocràcia europea; els polítics espanyols sempre tan endarrerits. Un dubte per acabar; com pot ser que tothom aspiri a la vocació interclassista, si cada dia que passa hi ha més pobres que incrementen el cens electoral?.