L'espoli fiscal amb què Espanya castiga els Països Catalans es remunta a l'any 1707 (València), 1715 (Catalunya) i 1716 (Mallorca), quan els espanyols ens van conquistar i ocupar militarment. És des de llavors ençà que ens estan maltractant com una colònia i com a terra de conquesta. Després de liquidar ambs els Decrets de Nova Planta el sistema fiscal propi que teníem, el primer impost amb el qual els invasors castellans ens van penalitzar fou el cadastre, un impost sobre els béns immobles rústics i urbans, conegut popularment a Mallorca com “sa contribució”. Espanya, és a dir, la Corona de Castella, no va començar a pagar el cadastre fins a partir de 1749, quan el rei Fernando VI, a proposta del marquès d'Ensenada, va estendre l'impost, conegut com el “catastro Ensenada” al conjunt dels territoris de la Corona; un impost, cal no oblidar, que els mallorquins estàvem obligats a pagar des de feia trenta-tres anys enrere. 

Segons Joan Coromines, “cadastre”, ve del grec antic “katástikhon” i vol dir “llista, registre”, és a dir, “inventari” o “base de dades”, com diríem avui en dia, amb el qual es pretenia tenir un control exhaustiu, poble per poble i ciutat per ciutat, de tots els béns immobiliaris però també dels caps de bestiar, arbres, conreus, oficis, rendes... que tenien els súbdits. Amb els Decrets de Nova Planta, cal afegir que hi havia dos tipus de cadastres, el reial i el personal. El primer gravava els béns immobles. Les cases, per exemple, havien de pagar un 10 % del valor que se les atribuïa; i les finques de terres tenien quotes diferents segons el grau de rendiment. El cadastre personal requeia en el treball individual. No cal dir que els estaments privilegiats (els botifarres i eclesiàstics) estaven exempts de pagar. 

Com hem dit, l'espoli fiscal de les colònies és una constant dels últims 300 anys al marge de si Espanya ha estat una república, una monarquia o una dictadura. Governi qui governi a Madrid (dretes, esquerres, liberals, absolutistes...), l'oligarquia de les 300 famílies paràsites que viuen secularment d'empobrir i de massacrar les colònies, han tallat sempre el bacallà. Ara bé, si l'espoli és una constant, també cal dir que la resistència i la lluita contra aquest robatori mai no ha cessat des de 1715 ençà. Avui recordarem l'esclafit de 1916 però encara està per fer la història d'aquests 300 anys de resistència contra la maleïda Hisenda espanyola. Un dels capítols més importants d'aquesta resistència és el “contrabando” amb el qual els illencs hem estat organitzant un sistema paral.lel d'entrada, sortida i distribució de mercaderies pensat expressament per sabotejar el ministeri d'hisenda espanyol i esquivar l'acció repressora dels carrabiners, la Guàrdia Civil o la policia espanyola. 

A Catalunya és conegut i recordat el Tancament de caixes de l'octubre de 1899 quan molts de botiguers i d'industrials van de donar de baixar els establiments per tal de no pagar la contribució, sense que això fos il.legal. La protesta fou encapçalada pel batle de la ciutat, el dr. Bartomeu Robert, i va anar contra el ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde (Madrid 1848-1905). Arribats a aquest punt, cal remarcar que els ministres d'Hisenda espanyols, un darrere l'altre, tenen sempre el mateix tarannà que exhibeix el ministre d'Hisenda actual del PP, Cristóbal Montoro (Jaén, 1950): prepotents, arrogants, fanfarrons, presumptuosos, mans foradadades a l'hora de gestionar, megalòmans... 

Qui pensi que la revolta dels mallorquins de 1916 és un fet aïllat, va ben errat de comptes. Ben mirat, que hi hagi persones que encara s'empassolin la falsa idea que els mallorquins som un poble entabanat, ploramiques i amb sang de peix, s'explica perquè els colonitzadors espanyols ens han volgut fer creure, com canta Raimon, que “no tenim història i que la “nostra” és la “seva” història”. Protestes, manifestacions, cassolades, avalots, manifests, escarnis... contra les contribucions, conta el servici militar obligatori, contra els imposts de consum, contra la manca de subsistències, contra les colònies penitenciàries, contra els atacs a la nostra llengua, el català,..., han estat constants dins la nostra història; una història encara avui mutilada o senzillament amagada per culpa, entre d'altres factors, de tenir un departament d'historia de la UIB controlat per un professorat, la gran majoria, espanyolista i botifarra. 1773, 1822, 1868, 1870, 1888, 1899, 1916, 1918, 1934, 1991, 2013... són algunes baules de la llista larguíssima d'episodis de resistència contra el colonialisme espanyol que mereixen ésser documentats, analitzats i exposats així com cal: amb rigor, profundidat i amb una visió de conjunt des del punt de vista colonial. 

Bé, enllestit aquest preàmbul per contextulitzar la revolta de 1916, anem directament als fets que ens ocupen: 

1.- L'octubre de 1916 el ministre espanyol d'Hisenda era l'advocat, periodista i polític, Santiago Alba Binifaz (Zamora, 1872 – Sant Sebastià, 1949). Alba va ser ministre d'Hisenda del 30 d'abril de 1916 a l'onze de juny de 1917 en un govern presidit per Álvaro de Figueroa, primer comte de Romanones (1863-1950). Durant el seu mandat, va augmentar la pressió fiscal a través de la modificació i la creació de nous imposts i també mitjançant l'increment de la inspecció fiscal. 

2.- Al mes d'octubre, després de declarar que no confiava en els funcionaris mallorquins que feien feina a l'administració colonial d'hisenda, el ministre Alba va decidir enviar directament des de Madrid un grapat de funcionaris amb un únic objectiu: fer una ràtzia: una inspecció fiscal extraordinària i exhaustiva arreu de Mallorca. 

3.- Quan l'opinió i la decisió de ministre van arribar a l'illa, van provocar un estat d'alarma i de mobilització general que es pot relatar dia a dia: 

* 18 d'octubre: la Diputació Provincial va proclamar el desacord amb les decisions i les opinions del ministre i les va considerar un ultratge a l'honorabilitat dels mallorquins. A continuació, la Unió Industrial que agrupava les organitzacions patronals de la indústria i el comerç, la Cambra de Comerç i la “Sociedad Económica del País”, es van adherir a la protesta. 

* 21 d'octubre: el ple de l'Ajuntament de Palma, aleshores presidit per Nicolau Alemany Batle, va defensar també l'honorabilitat dels funcionaris mallorquins adscrits a la Delegació Provincial d'Hisenda i el regidor Oliver i Roca va reclamar un concert econòmic semblant al basc. 

* 23 d'octubre: es va organitzar una manifestació contra els inspectors enviats des de Madrid a executar la funció fiscalitzadora i la Unió Industrial va convocar un tancament patronal en protesta per la inspecció extraordinària. 

* 24 d'octubre: la majoria de comerços, cafès, indústries i tallers van secundar la convocatòria de la Unió Industrial. Els transports es van paralitzar. Milers i milers de manifestants es van concentrar davant l'hotel on estaven allotjats els inspectors, el van enrevoltar, dia i nit, i no els van deixar sortir. 

El mateix vespre, 24 d'octubre, el diari Última Hora se feia ressò de l'excitació i de la indignació provocada pel ministre Santiago Alba publicant a portada la crònica següent: 

“Anoche brotó espontánea y enérgica la protesta de la ciudad de Palma contra los que en un momento de cobardía y malquerencia han querido herirla en su honorabilísima dignidad. La protesta surgió ante la presencia de inspectores de Hacienda en el sitio más céntrico de Palma y se dirigió después hacia los culpables de la medida que de una manera tan bastarda (sic) ha flagelado la dignidad del pueblo mallorquín. La protesta en la calle ha sido la exteriorización del sentir de la ciudad, y ella ha dado ocasión a las medidas radicales (sic) que posteriormente se han tomado y que con entusiasmo (sic) vemos que hoy han secundado todos los comercios, establecimientos, sociedades, cafés fábricas, almacenes, etc. Cerrando sus puertas. Una comisión formada por el alcalde, el presidente de la Cámara de Comercio y el presidente de la Unión Industrial se reunió para pedir a nuestros representantes en las Cortes que se ordene la suspensión de la visita de inspección de los inspectores de Hacienda”. 

Com ja he assenyalat, queda molt per investigar, aclarir i recórrer a les primeres fonts, però bé, he volgut afegir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca només va dedicar tres línies a la revolta de 1916 dient que els inspectors eren dos –d'altres fonts parlen de quatre-- i que una multitud de mallorquins descontrolats, més emprenyats que un 'misto' , van assaltar la casa de l'interventor d'hisenda. 

* 8 de novembre: una comissió on hi eren representades les institucions locals (Diputació, Ajuntament de Palma) i les entitats industrials i comercials, es van reunir a Madrid amb Santiago Alba. En acabar la reunió es va fer públic que s'havia arribat a un acord segons el qual s'ajornava la inspecció sine die i que quan es realitzaria es faria d'una forma gradual i consensuada. L'11 de juny de 1917, el ministre Alba va deixar el govern d'Espanya. 

La revolta que van protagonitzar els nostres repadrins contra els inspectors del ministre Santiago Alba, l'octubre de 2016, va constituir una victòria --una V-I-C-T-Ò-R-I-A!-- sonada, rotunda i contundent que hauria de servir de lliçó per a les actuals i futures generacions. Fonts orals conten que els inspectors d'hisenda no van poder abandonar l'hotel fins que, alguns dies després, la Guàrdia Civil no els va anar a rescatar per acompanyar-los; això sí, seguits d'una multitud, fins al moll on van reembarcar -B-A-R-C-O!!!- per tornar allà d'on mai no haurien d'haver vingut: la península! 

L'esclafit de 2016, que es va produir el mateix l'any de la revolta de Pasqua dels independentistes irlandesos contra l'imperialisme britànic i l'any de la declaració d'independència de Polònia, va tenir un impacte espectacular dins i fora de Mallorca. La rebel.lió admirable dels nostres avantpassats encara coejava de valent a la metròpoli un any i mesos després quan el diari de la brunete mediàtica d'aleshores, “El Heraldo de Madrid” va publicar, dia 7 de gener de 1918, un article, digne de recordar, titulat: “En las islas Baleares late la semilla separatista”. 

En aquest article, els autors, després d'advertir que “Mallorca va camino de perderse por completo para la cultura castellana”; després d'acusar amb noms i llinatges els poetes Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, els canonges de la Seu: Antoni M. Alcover, Joan Quetgles i Salvador Galmés i “muchos curas párrocos, misioneros y jesuitas” d'haver convertit el “Seminario y numerosas parroquias en focos de filibusterismo”; després de denunciar “muchos maestros nacionales que se entretienen enseñando el mallorquín a sus alumnos y predicándoles un regionalismo exaltado y peligroso”; després d'escandalitzar-se pel fet que mestres, inspectors d'educació i batles de Mallorca “han escrito las actas y pronunciado sus discursos en dialecto mallorquín”; després de carregar contra l'arquitecte Guillem Reinés, el bibliotecari Miquel Ferrà, l'arxiver del Regne, Pere A. Sancho i “un joven llamado Joan Estelrich, muy peligroso por su constancia, constinuos trabajos y maquiavelismo”, com exemple d'una majoria de “médicos arquitectos, ingenieros, abogados, periodistas, sacerdotes, propietarios y comerciantes. (...) imbuida del virus separatista que se les sinfiltró cuando estudiaban en Barcelona”; després d'esqueixar-se el coll a de la camisa alarmat perquè “En Mallorca, los castellanos son llamados despectivamente “forasters”, y en Menorca “espanyols”; després de tot, de tot, els autors acabaven recordant la revolta contra els inspectors d'hisenda amb aquestes paraules literals: “en noviembre del año anterior corrieron grave peligro la vida de cuatro inspectores de Hacienda, pues allí todo el mundo (sic) se había negado a contribuir a las cargas del Estado”. Fixem-nos bé en el que diu. No diu “allí unos cuantos” o “allí algunos”. No, no, diu: “pues allí todo el mundo” i “todo el mundo” és “todo el mundo”. És a dir, TOTHOM. 

Com he dit, doncs, la revolta del 1916 va ésser una V-I-C-T-Ò-R-I-A, puntual, si voleu, però una V-I-C-T-Ò-R-I-A, al cap i a la fi inqüestionable: els inspectors se'n van tornar a Madrid derrotats i amb la coa enmig de les cames, no es va fer la inspecció fiscal extraordinària, i el ministre d'Hisenda, Santiago Alba, va deixar de ser ministre d'Hisenda el juny de 2017. 

Aquesta V-I-C-T-Ò-R-I-A no s'haria aconseguit si els mallorquins no s'haguessin mobilitzat d'una forma transversal, unitària, per damunt de dretes i d'esquerres, per damunt d'obrers i de patronals, amb el suport d'alguns mitjans de comunicació, i sense que institucions com l'Ajuntament de Palma o la Diputació no s'hi haguessin implicat d'una manera clara i sense manies. És a dir, fent tot el contrari del que fan avui els polítics acomplexats, servils, acomodaticis i provincians que tenim al capdavant del Govern, les conselleries, els Consells i els ajuntaments, i que a l'únic que aspiren és a gestionar la misèria a la qual Espanta ens castiga des de 1716 ençà. 

A Barcelona, el Tancament de Caixes iniciat el 20 d'octubre de 1899, fou un gran èxit de mobilització, entre d'altres raons, perquè hi va haver un batle de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert (1842-1902), que amb valentia s'hi va posar al davant. Espanya va haver de recórrer a declarar l'estat de guerra, a l'empresoament d'alguns comerciants i a la destitució fulminant del batle Robert. L'acció repressiva de Madrid, per contra, va contribuir a encalentir encara més els ànims i va provocar la creació de la Unió Regionalista (1899), presidida pel Dr. Robert, i que dos anys després es va transformar en la Lliga Regionalista. 

A Mallorca, com hem dit, la revolta contra els inspectors d'hisenda fou un èxit, una V-I-C-T-Ò-R-I-A, però aquest èxit no es va traduir en la creació d'un moviment polític potent que canalitzàs i lideràs el malestar. Tot al contrari, la manca de lideratge i de visió estratègica va fer que davant l'espoli fiscal crònic de Madrid, els polítics d'aleshores, en comptes de seguir la via de la mobilització, de la denúncia i de la lluita contra l'invasor per aconseguir els recursos econòmics que ens robaven, van optar per castigar el poble al qual deien defensar i van augmentar la pressió fiscal contra els propis mallorquins. Dia 13 de desembre de 1916, és a dir, un mes i mig després, la Diputació, en un intent eixelabrat per eixugar el dèficit pressuspostari crònic, va posar damunt la taula un impost sobre l'exportació dels productes illencs que minvava la competivitat de les nostres empreses, un autèntic despropòsit que va rompre la unitat d'acció, la transversalitat i que va provocar l'oposició frontal de les organitzacions patronals i de la Cambra de Comerç. 

REFLEXIÓ FINAL: 100 anys després de la revolta de 1916, l'espoli fiscal per part d'Espanya continua amb més intensitat que mai mentre que, a la vegada, els hereus de l'antiga Diputació (Govern, Consells Insulars i Ajuntaments) perseveren en els mateixos errors que ens debiliten i que, de no corregir-se, ens porten a l'autodestrucció com a poble. 

Contra l'espoli fiscal, la resposta “valenta” del I Pacte de Progrés (Francesc Antich, Celestí Alomar...) fou imposar l'ecotaxa per collons als hotelers i provocar una “guerra civil” entre mallorquins que els va dur a perdre el govern. Contra l'espoli fiscal, la resposta “valenta” del govern de José Ramón Bauzá fou imposar els cèntims sanitaris als carburants i castigar els mallorquins a pagar la gasolina més cara de tot l'estat. Contra l'espoli fiscal crònic que ja suposa el 15% del PIB de les illes Balears, la resposta “valenta” del III Pacte de Progrés (Francina Armengol, Gabriel Barceló, Laura Camargo...) ha estat tornar a imposar l'ecotaxa sense consens als hotelers i, a més a mes, David Abril i Antoni Reus van arribar “al colmo” de demanar al PP que governa a Madrid que enviàs més inspectors d'hisenda a les colònies amb la finalitat d'empobrir encara més el nostre poble i sobretot, la classe mitjana, a través del saqueig i la rapinya via inspeccions i multes de tot tipus. 

I això, fins quan? ¿Fins quan els mallorquins mantindrem aquesta púrria d'inútils “pijoprogres”, de paràsits, d'herbes molles i de teresetes de Madrid al capdavant de les nostres institucions (Govern, Consells Insulars i Ajuntaments) que en comptes de donar llum, donen fum i que en comptes de deixar-nos alenar ens escanyen més i més i més? Fins quan? Fins quan els qui se suposa que són dels “nostres” aniran en contra nostra? 

La resposta és clara: fins que nosaltres vulguem! Jo ja n'estic fart, i tu? 

Bibliografia: consultada 
Bartomeu Mestre, La identitat reeixida. Perifèrics Assaig. 2002. 
Gregori Mir, El mallorquinisme polític (1840-1936). Ed. Moll 1990. 
Sebastià Serra i d'altres, El segle XX a les Illes Balears. Ed. Cort. 2000. 
Gran Enciclopedia de Mallorca. 

100 años. La Última Hora. Hora Nova S.A. Mallorca, 1993.