El meu sentiment respecte a un dels meus  autors preferits que, com sabeu, és Darwin, no deixa de ser ambivalent. Per un costat, una enorme gratitud per haver-nos explicat com funciona la naturalesa, però, per l'altre,  un retret per haver-nos eliminat la possibilitat de trobar-hi un sentit a aquesta naturalesa. Em referesc, es clar, a sentit des d'un punt de vista de la racionalitat i de la ciència, no del religiós que sí  que hi pot veure direcció i finalitat a la naturalesa i la vida.

He aprofitat aquest estiu, a vegades entre bany i bany, per tornar a llegir un altre dels meus autors preferits, el pagès de Palafrugell anomenat Josep Pla. Si la nostra llengua tengués un Estat propi que la defensàs estic segur que a hores d'ara tendríem dos premis Nobel: Joan Fuster i Josep Pla, però seguim sense l'esmentat Estat, què hi farem?.

Jo de més jove vaig llegir molt Josep Pla. Puc dir que m'he llegit sencers, estant a València i Saragossa, els quasi cinquanta volums que formen la seva obra completa que tan bellament va publicar l'editorial Destino del senyor Vergés. No amagaré que durant aquella primera lectura hi havia moments que els comentaris de Josep Pla, tan de Kulak –els propietaris russos, rurals i contrarevolucionaris– em sorprenien i, fins i tot, m'irritaven. La lectura  que he fet aquest dies m'ha fet veure que aquella visió no era més que un recurs per justificar l'escepticisme i l'extraordinari sentit de l'humor que hi havia  en l'origen de les seves paraules. I per a que vosaltres, els meus lectors, pogueu assaborir la prosa de l'empurdanés  he seleccionat dos paràgrafs del volum  36 de la seva obra completa. Son paraules sobre la manca de sentit que té la naturalesa i, en general, la vida,  com deia  ja en les primeres retxes d'aquest article.

Diu Pla en la pàgina 19 de l'esmentat volum 36 de les O.C.

“ A mi em sembla que viure en un món on no hi hagués res més que naturalesa seria sempre molt difícil, mentre hom volgués sortejar la ineluctabilitat de l'embrutiment. Seria gairebé tan difícil com viure en una societat que tingués com a principis la sinceritat absoluta, l'espontaneïtat radical, els purs moviments efusius. I dic que seria difícil perquè no ens podríem tolerar mútuament. L'ésser salvatge, l'home en estat de naturalesa, és el que menys tolera...

La nostra civilització consisteix a optar a cada moment entre Naturalesa i  Forma. Ésser formal és el contrari d'ésser natural. Més natural que viure higiènicament és viure de qualsevol manera. Més natural que afaitar-se és no afaitar-se. Més natural que netejar-se les dents és no netejar-se-les. Més natural que un sonet és el vers lliure i càndid. Més natural que viure d'un treball continuat, constant i modest és col·locar-se a la cruïlla i fer el que es presenti. Més natural que construir és destruir alegrement”.

Boina, senyor Pla!.