Hem començat l’estiu amb atemptats indiscriminats a ciutats europees properes. Niça, el 14 de juliol enmig de gent que celebrava la festa nacional francesa i gaudia dels focs artificials. Ahir Munic, Alemanya, a un centre comercial. Ambdós casos una persona tota sola causa mort, tristesa, desolació a moltes persones.

A mesura que passen els dies les investigacions aclareixen  més circumstàncies. A França un home amb antecedents de violència masclista, semblava que no tenia cap relació amb l’ISIS. Després aquesta organització reivindica l’atemptat. A Munic un al·lot de divuit anys, sense cap vincle amb aquesta, se suïcida després d’haver disparat indiscriminadament.

No podem, no volem acostumar-nos a aquestes notícies. Ara és a Europa, no oblidem que la quantitat major de víctimes del terrorisme islàmic es dóna a països com Iraq, Síria,...a Bangla Desh, en una paraula, llocs llunyans però no per això els hem d’oblidar.

No volem que ens guanyi la indiferència. He de confessar que no he trobat cap persona que em manifesti aquesta actitud. Però sí altres actituds també perilloses: «Necessitam un reset, una guerra mundial»Com és possible? Un borrón y cuenta nueva no funciona en parlar de persones, de vides humanes. No volem acostumar-nos a l’horror, ni a sentir ràbia  i indignació.

Hi ha molts articulistes que parlen que ja estam vivint la tercera guerra global. No com les dues anteriors, d’una manera més amagada. Atemptats arreu del món, guerres localitzades que causen destrucció i mort per aconseguir control de les matèries primeres, a Àfrica Àsia...

El pacifisme s’ha de fer sentir com a força ciutadana arreu del món. Pacifisme al carrer, a les tertúlies, als mitjans de comunicació. Als articles, a les converses d’estiu amb els familiars i les amistats.

Aquests dies hem conegut la lluita del poble kurd a través de dues persones molt interessants, n’Ercan Ayboga, portaveu del Moviment Ecologista de Mesopotàmia- Kurdistan, i na Günes Ortuk, sociòloga i tècnica del CIEMEN, a Can Alcover. Ens recordaren els atemptats a Ankara, Turquia, entre ells, la immolació d’uns terroristes enmig d’una gran manifestació reclamant la pau que causà centenars de morts i ferits.

La resistència del poble kurd, la seva lluita per aconseguir totes les llibertats, la brutal repressió cap el poble turc, amb la recent suspensió dels drets humans per l’estat d’emergència, la situació insostenible de les persones refugiades a les portes d’Europa, ens ha de moure a la  solidaritat, sense cap mena de dubte.

Ens hem de sentir agermanats amb les persones que pateixen la mort dels seus éssers més estimats per atemptats violents siguin a Bangla Desh, a Kabul, a Damasc, a ciutats d’Iraq, de Síria, de Líban, i d’Europa, Niça, Munic, París, Oslo...

Hem de ser ferms en la defensa de la pau, de les relacions internacionals transparents, basades en el respecte mutu. Hem de ser ferms en la denúncia del tràfic d’armes, que dóna les eines a les organitzacions violentes que després diuen combatre.

Ens hem de sentir solidaris, agermanats, amb tantes persones refugiades que es veuen obligades a l’abandó de tot allò que era seu, casa, amistats, familiars, fins i tot país, per intentar sobreviure.

Hem de ser ferms en l’exigència d’actituds valentes en defensa dels drets humans per part d’aquells que són dirigents de països i d’organismes internacionals.

Hem de ser ferms en la nostra actitud pacifista i de defensa dels drets humans, no oblidem que el més important és el dret a la vida. I no hi podem renunciar.