Les extraordinàries diferències de tractament existent per part de les Estat entre les illes Balears i les illes Canàries no es deuen tant a la situació geogràfica d’ambdós arxipèlags com a la seua representació política. Certament, les Canàries tenen una situació ultraperifèrica en relació a la Unió Europea (són l’única “regió ultraperifèrica” d’Espanya dins l’UE). Les illes Balears difícilment podrien arribar a ser considerades com una regió ultraperifèrica. Però sí que s’hauria de continuar fent un esforç per aconseguir que la Unió Europea reconegui el fet insular i li doni carta de naturalesa política. No es tracta de ser regions ultraperifèriques sinó de reconèixer les especificitats (i les necessitats) de la insularitat. Geogràficament, les Canàries són Àfrica. I, de fet, representants de les illes Canàries porten anys i panys fent d’observadors a les reunions dels òrgans centrals de la Unió Africana, amb seu a Addis Abeba, capital d’Etiòpia. De fet, durant la transició hi hagué com a mínim un parell de grups canaris que reivindicaven l’africanitat política de les illes. Em referesc, concretament, a la Unión del Pueblo Canario i a l’Asamblea Majorera de Fuerteventura. No ha estat aquesta, emperò, la posició dominant dins el nacionalisme canari, que avui accepta, de manera generalitzada, la seua europeitat i la pertinença de les illes a la Unió Europea.

La gran diferència entre les Canàries i les Balears és que les Canàries, des del principi de la Transició, han tengut representants al Congrés dels Diputats, a Madrid. La força política que hi ha tengut una representació més destacada ha estat Coalición Canaria (actualment molt a la baixa, a causa de la irrupció en el panorama política d’aquell arxipèlag de Nueva Canarias, representada per primera vegada al Congrés de la mà d’un diputat elegit en una coalició amb el PSOE). Les illes Balears, en canvi, no comptam amb cap partit polític propi del territori amb prou força com per assolir representació a Madrid. I això marca una diferència molt substancial, independentment de l’habilitat que tenguin o deixin de tenir els diputats i les diputades de les Balears escollits dins forces d’abast estatal. Actualment, n’hi tenim de les quatre principals forces de l’Estat. I no crec que cap d’aquestes quatre formacions polítiques els confereixi una capacitat significativa de visibilitzar les nostres illes al Congrés dels Diputats, ni, per descomptat, al Senat.

Resulta també interessant remarcar les diferents estratègiques històriques per aconseguir representació, seguides a les Balears i a les Canàries. A les illes euroafricanes, la formació de Coalición Canaria va sorgir de l’acord entre formacions polítiques que abastaven un espectre amplíssim, que anava des del liberalisme fins a l’extrema esquerra. Es va donar la circumstància que, a la millor etapa de Coalición Canaria, amb quatre diputats a les Corts espanyoles, hi varen coincidir un antic governador civil i un antic militan d’esquerres que havia estat empresonat durant l’etapa en què el primer estava al capdavant del govern civil de Gran Canària. L’èxit d’aquesta coalició de partits polítics de signe tan diferent es va basar, precisament, en la defensa dels interessos de les Canàries, per damunt d’altres opcions. L’eix nacional va primar per damunt de l ‘eix dreta-esquerra. En aquell moment, en el moment de formació i de posada en marxa del projecte, aquest element va constituir la clau de l’èxit.

A les illes Balears, en canvi, no ha existit aquesta voluntat transversal. Ben al contrari: el sobiranisme illenc, majoritàriament d’esquerres, habitualment ha posat l’eix dreta-esquerra per damunt de l’eix nacional. I això ha fet impossible que mai hagi pogut quallar una Coalició Balears (que aquí hauria d’integrar MÉS, el PI i Esquerra Republicana i afins). No sabem, si hagués quallat una coalició d’aquestes característiques, si hauria pogut arribar a obtenir representació parlamentària. Sí que, sabem, en canvi, que a aquest projecte se li ha passat l’arròs. Avui dia hi ha tanta malfiança entre les diferents forces autonomistes i/o sobiranistes a les Balears que veig impossible, per exemple, que els votants del PSM votassin en bloc una coalició on hi hagués gent del PI, que els votants del PI votassin una coalició amb antics adversaris acèrrims o que els votants independentistes votassin aquesta coalició i no hi avantposassin rancúnies contra els altres. No ho veig. El moment devia ser un altre, però no es va saber aprofitar. No vàrem saber constuir aquesta alternativa, avui ja impossible.

I és justament per aquest motiu que, avui, les illes Balears són invisibles al Parlament de l’Estat i, en canvi, les Canàries, malgrat la seua feble representació, hi continuen sent ben visibles.