Allò que t’empeny cada dia a tirar endavant en aquest món, la força, la podem trobar en moltes fonts. Des de fa unes setmanes també brolla just assuquí, a només quatre minuts de ca meva.

Està passant a la Plaça Fleming. Un grup de persones donen vida a un espai buit, i ho fan sense demanar permís, o perquè volen, que diria Ovidi Montllor. El netegen i el restauren, perquè volen. Organitzen tot tipus d’activitats per a elles i per al barri, també perquè volen. Tot ho fan amb les seves mans i perquè els dóna la gana. Empoderament, es diu.

Algunes persones no ho  entendran (aquelles que cerquen excuses i no mitjans), però quan es fan les coses d’aquesta manera passa el que passa: d’allà sorgeixen iniciatives i propostes trencadores i summament imprescindibles (però sorprenentment inexistents fins que les fan!) Ara mateix, d’allà sorgeixen almenys dues iniciatives radicals que mereixen la nostra atenció.

Per una banda, impulsen un gimnàs. Però no un gimnàs com els que podem trobar a molts de barris de Ciutat, aquest és un gimnàs “feminista i antifeixista”. Clar. Feminista perquè el que hi ha entre els homes i les dones massa sovint se sembla més a una guerra a mort (i això no és un recurs retòric) que a una convivència pacífica i mútuament enriquidora. Antifeixista perquè fa molts, molts, però que molts d’anys que la policia i classe política ens explica amb fets una vegada i una altra que no fa comptes ocupar-se del feixisme que atempta contra nosaltres. Entenent per “nosaltres”, les homosexuals, les catalanoparlants, les dones, les negres, les activistes de qualsevol causa justa, les immigrants... Totes aquestes persones ens hem de cercar la vida: o córrer o defensar-nos. El mínim de seguretat i tranquil·litat que necessitam no vendrà de la policia o de la classe política. Res se n’ha sabut de les persones que destrossaren el Casal Voltor Negre ni cap llei sembla poder aturar el feminicidi. Llavors, què? Ens quedam a casa? Llavors, empoderament, autodefensa.

Per una altra banda, hi haurà teatre. Un grup de persones relacionades amb l’espai engeguen un projecte per injectar cultura al barri. Ara, una vegada més, torna a ser una iniciativa imprescindible: el teatre serà horitzontal, de igual a igual, tothom aprendrà de tothom. Vaja, que tothom serà protagonista, rebent i donant. Tothom decidirà què vol fer i com. Tot al marge de la mercantilització i amb la lògica intenció de provocar un canvi en la realitat que ens ha tocat viure.

Ambdues propostes marquen el camí: la gent exclusivament protagonista del canvi que passa (inevitable) per un empoderament col·lectiu. Des de baix per a les de baix. Per tant, com ens digueren fa anys diverses veïnes, entre abraçades i ulls humits, en la manifestació contra el desallotjament del Casal Okupat les Vies: “gràcies per haver triat el nostre barri”. Així doncs, Ca Ses Mopis, gràcies.