Farem nosa dins ca nostra?

Jo deman:  Això ens enriqueix o ens empobreix?  Pensat i contestat en un segon, ens enriqueix, sens dubte.  Però, si hi pensam una mica, aviat ho podem posar en dubte.  Ja ho crec, que la cosa enriqueix els qui s’hi són posats des del primer moment, quan encara la maquinària de l’Estado’, i sobretot la seva ‘Hacienda’, no els havia posat l’ull damunt.  

Però a la llarga, aquesta democratització, que jo trob molt saludable, del negoci turístic, es veurà estreta per tres bandes: una, les forces eco-socio-no-sé-què, sempre amb la boca predisposada automàticament a dir ‘no’ a tot.  Dues, la golafreria dels grans hotelers i del seu partit, molt ‘liberales’ quan els doblers van cap a ells, però més reguladors que el comunisme quan els doblers s’escampen, es reparteixen una mica, i no van tots a parar a les seves inomplibles butxaques.  I tres, la Hisenda espanyola, que no s’aturarà d’establir normes i regulacions paga beneit de manera que, en un parell d’anys, la tallada grossa del negoci se’n vagi de cap a les seves arques.  

Així i tot, de lloguer turístic, n’hi haurà.  I creixerà.  La qüestió sobre la qual no sé si reflexionam prou és l’encariment que durà de la propietat immobiliària i dels lloguers, tant si són turístics com si no ho són.  Aquest encariment enriquirà els actuals propietaris molt o no gaire segons la grapada fiscal que els pegarà la Hisenda espanyola.  Ara bé, els qui ben segur, seguríssim, que s’empobriran seran els nostres fills i néts a l’hora de comprar o de llogar un habitatge per a viure-hi.  I això no és cap profecia: a Eivissa ja hi ha casos de qualque cambrer, fins i tot amb contracte fix, que paga dos- o tres-cents euros cada mes per poder jeure a un matalàs enterra en un balcó els mesos d’estiu.  Anau a predicar-li, a aquest cambrer, que Eivissa ‘s’enriqueix’ amb la febre del lloguer turístic!

Vénc a dir que, si tot va així, el preu de l’habitatge es dispararà, cosa bona per al venedor i per a la Hisenda espanyola, però alhora cosa insuportable per al qui cerca comprar-ne o llogar-ne.  Si ens posam en el lloc de l’Estado, que és qui comanda a ca nostra ja fa tres-cens anys, com més actes notarials de compra-venda, millor.  Com més lloguera hi hagi fent pressió en els nostres habitatges, millor.  Com més comprera de cases i xalets tenguin els multimilionaris estrangers de cap a les Balears, millor.  Com més s’encaresqui el cadastre de cada municipi, millor.  Com més car sigui el metre quadrat de sòl urbà o urbanitzable, millor.  Però alerta: al mateix temps, tant per als nous propietaris com per als hotelers, com més gent pobra hi hagi en demanda de feina, millor.  Per als rics, l’obrer ideal no és l’assegurat mallorquí que havíem vist fins fa deu anys, amb catorze pagues anuals dignes i amb seguretat social i jubilació garantides.  No.  L’ideal per a ells és un negret, un sudamericà o un moret suant tinta deu hores diàries a quatre o cinc euros l’hora.  I mostrant-li el portal si prova de remugar gens.  I deu negrets més allà defora barallant-s’hi per passar al lloc de l’engegat.  

Per tot això, jo deman: si Mallorca no recupera el poder damunt ella mateixa, com el va tenir des del 1229 fins al 1715, si no cream alternatives al monocultiu turístic, els nostres fills i els nostres néts, si no emigren, faran nosa dins ca nostra?