Només fa uns dies em regalaren l’oportunitat de presentar Llum de Llull, una obra a quatre mans entre Cap de Turc i Max.  Tot gira al voltant de la figura de Ramon Llull, com a principal font d’inspiració. Presenta onze poemes de lo Foll Ramon adaptats per Laia MaLo, i musicats per Txema González, Jaume Reus i Toni Ferrer. El llibre ha estat editat d’una forma excel·lent per Disset que compareix novament a l’arena cultural, amb aquella humilitat del fill pròdig quan arriba a la casa paterna. Sebastià Marí ha tornat i ens ha fet una primera demostració de la seva capacitat de socialització cultural, amb un producte que aporta l’energia de Llull, la llum de Max i la inspiració de Cap de Turc, amb un pròleg immens de Francesc Vicens. Els joves també poden explicar el món, també disposen d’un relat propi sobre allò que està vivint el planeta i saben prou bé que l’il·luminat de Randa és un d’aquests grans personatges de la història, un jove permanent amb un mètode de pensament i una obra que espera esser adaptada a les gramàtiques de cada generació. Llull ha estat una víctima més de la nostra història, afirmava Damià Pons, un passat fet d’autoodi i de colonialisme cultural; però Llull és gran perquè la seva mirada no és convencional, ni superficial. Llull era conegut com el doctor de la Barba Florida, una barba que Max ha captat amb tota la força, precisament perquè Llull s’explica amagat darrera una barba gegantina, una barba que pensa i camina, una barba independent, la barba que confronta el món present i s’ofereix de forma generosa per cercar solucions. Aquest Llull de Max i de Laia MaLo és indubtament el que més i millor podem entendre i podem admirar. Aquesta Llum musical de Cap de Turc, és una amanida de productes del terroç, els més tradicionals i els més vanguardistes, un maridatge entre els gustos medievals i els sons més sorprenents sorgits dels teclats electrònics. Cap de Turc i Max ens recorden que el nostre país no és un fòssil, ni un relat nostàlgic, ni una quimera sense futur. La cultura no és, tampoc, un producte de minories quimèriques i elitistes, ara també en extinció, que es dediquen a parlar en llenguatges encriptats i obscurs que molts pocs poden seguir. Les intervencions indiscriminades i enbogides a les xarxes estan fent trontollar una manera de pensar i de viure, estan qüestionant profundament una manera d’entendre la sensatesa. Enmig d’aquest caos permanent, fet de petitesa cultural i política, encara és posible experimentar emocions, captar raigs d’energia i sortir amb ganes de lluitar per executat només alguna de les milions de propostes insensates i belles que Llull introduí i ens deixà com a penyora.