Benvolgut David
Vagi per endavant la meva més sincera admiració intel·lectual a una persona que ha demostrat mantenir una claredat de principis i una coherència ideològica més enllà de qualsevol dubte. Tot i que no fa molt que ens coneixem, cada cop que ens hem trobat m’has demostrat tenir les idees clares i la fermesa per dur-les endavant.
És indubtable que compartim molta ideologia però també ho és que discrepam en alguns detalls. Tanmateix, cadascú és al seu lloc i les diferències estratègiques i programàtiques en cap moment justificarien cap tipus d’atac personal. Per tant, res més allunyat d’aquest escrit. Es tracta de fer una reflexió, oberta a tothom que hi vulgui participar, sobre quin pot ser el nostre futur, si és que tenim un futur a compartir.
Això implica, també, que no tinc cap interès a qüestionar el que ja està fet. El passat, passat està. Com deia una persona a qui també admiro: que tothom vengui plorat de casa. L’autocrítica, la reflexió, cadascú la fa amb els seus i en privat. I això val per a tots. Ni tinc cap dret ni cap capacitat per jutjar les decisions que s’hagin pogut prendre en el passat. Tots cometem errors.
La pregunta és, què fem, a partir d’ara, estimat David? Jo, personalment, tinc clar que l’espai del sobiranisme a les illes continua essent minoritari i que no hi ha prou pastís per a repartir. És evident que la millora de l’autogovern, sigui aquesta millora quantitativa o qualitativa, no figura entre les principals preocupacions de la nostra societat i el repte que tenim és enorme: fer que aquesta societat prengui consciència de quina és la causa dels seus mals. Com posar en el centre del debat polític i social la problemàtica de la nostra dependència colonial respecte d’un estat que ens menysté i ens ofega? Aquesta és la qüestió.
Crec sincerament que és el nostre deure i és la nostra responsabilitat treballar per la unitat de tots els qui estimam Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera i que, a més, estam disposats a transformar aquesta estimació en un programa de transformació política. La majoria dels qui pensen - dels qui pensam - més enllà dels esquemes espanyols, ho venen exigint des de fa massa temps a les diferents organitzacions polítiques que pretenen erigir-se, amb major o menor gradació, en abanderats de l’autogovern. Des dels partidaris de l’exercici del dret a decidir fins als independentistes convençuts, tots sabem que, al manco, una bona part del llarg camí que tenim per endavant l’hem de fer junts, perquè per separat no hi ha ni tan sols travessia.
Per tant, cal que pensem quines son les passes i les eines amb què comptam. Potser ens cal repensar les nostres organitzacions i ajustar la maquinària, allà on sigui possible. A l’escenari polític, en realitat, no ha canviat gaire cosa: seguim tenint al davant el repte de trobar la fórmula que ens permeti assolir la nostra dignitat com a país.
La pregunta, per tant, és: Què ha de passar per entendre que el gran problema que tenim a les illes no té altra nom que “Espanya”? Dit d’una altra manera, estam, tots plegats, disposats a traduir els postulats teòrics sobiranistes en pràctiques polítiques concretes, encara que això signifiqui enfrontar-se obertament a tota la maquinària de l’Estat, o ho deixam córrer perquè “encara no toca”?
Em sembla que hem de ser absolutament coherents amb el lema “Espanya no té remei”. Ens cal ser més “sampolistes” que el mateix Pere Sampol. Per més inri, res no ha canviat des de 2004. Ho recordes?: “Se’n van de putes amb sos doblers des poble i encara vénen aquí a renyar-nos? Això és es colmo!”.
Ens ho venen demostrant dia rere dia des de tots els àmbits i des de totes les organitzacions. No podem comptar amb cap partit que hagi de respondre davant dels votants de Castella o d’Extremadura, perquè el seu modus vivendi consisteix en sucar-nos fins a la darrera gota. No importa si son morats, blaus, vermells o de color taronja. A cap d’ells els importa la destrucció de Mallorca, mentre segueixin venint creuers. Oblidem-nos, per tant, de voler fer de Miquel Roca. Arreglar Espanya no pot estar a la nostra agenda i, per arreglar Mallorca (i la resta d’illes), encara no hem fet la diagnosi correcta.
Crec que hi ha molta gent a aquest país que ens agrairà que siguem molt clars i molts transparents en relació als moviments que puguem fer en el futur immediat. Ningú no entendria que convertíssim el debat del sobiranisme en una partida de truc: fora jugar de farol, les cartes sobre la taula, i lleialtat als principis i a la terra.
Benvolgut Lluís Segura,
Gràcies per encetar el debat sobre el sobiranisme. Durant el proper curs polític a MÉS ens hem proposat que aquest debat sigui central en la nostra acció política.
Jo pens que hem de començar per a reforçar la denúncia del maltractament fiscal de les Illes Balears. Això té conseqüències reals a la nostra economia, les nostres infraestructures i al nostre estat del benestar que poden ser ben enteses per qualsevol ciutadà d'aquí.
Tampoc podem oblidar que els defraudadors fiscals locals i els corruptes autòctons han ajudat a espoliar les nostres illes durant els darrers temps. A aquests també se'ls ha d'encalçar perquè filin més prim en el futur.
Respecte el tema de les aliances electorals jo som partidari de fer-les, sempre que se fassin des de l'honestedat i amb ànim inclosiu. S'han d'evitar sotracs del passat que només condueixen al fracàs electoral.
Si remam tots plegats i alhora el vaixell de les Illes Balears pot anar ben adreçat cap a la plena sobirania nacional i cap a la llibertat.
Salutacions cordials!