En els viratges estratègics que hem pogut observar, al llarg dels anys, en la guerra psicològica que l’Estat espanyol ha declarat a la llengua catalana (i, per extensió ben lògica, a tots nosaltres, catalanoparlants), estam assistint a l’intent de conferir-li un nou estatus.

A l’època del franquisme, durant la negra nit de la dictadura, el català, senzillament, no era cap llengua. El règim culturicida la considerava un paquet de dialectes diversos: català, valencià, mallorquí, eivissenc eren posats al mateix nivell i considerats, en conjunt, com a suposats “dialectes” (sempre sense especificar de quina llengua). Quan la dictadura va haver d’afluixar una mica, no per voluntat general dels seus dirigents, sinó per pura i dura pressió de l’ambient general, el català va passar a ser un parell de llengües regionals. Mai no se sabia exactament quantes, però, almanco, un parell estricte: català i valencià. I rebia la qualificació de “llengua regional” per diferenciar-lo ben clarament de l’espanyol, considerat la “llengua nacional”. Tot molt a la francesa, vaja.

Amb la transició a la democràcia i la consecució de l’anomenat Estat de les autonomies, Espanya es va convertir en un estat formalment plural però amb ànima al·lèrgica radicalment a la pluralitat. D’aquesta dualitat, encara no se n’ha sortit, però a nosaltres ens n’expulsa directament. En aquest nou context, el català va passar a ser una “llengua autonòmica”. El concepte de “llengua autonòmica” no es diferenciava substancialment de l’anterior de “llengua regional”. En qualsevol cas, també, les llengües autonòmiques rebien aquest qualificatiu perquè ningú no les pogués confondre amb la nacional. Però el concepte « autonòmic” li donava una mica més consistència, una mica més pedigrí, una mica més entitat. Al cap i a la fi, emperò, significava aproximadament el mateix.

A hores d’ara, emperò, ha arribat un moment en què el desqualificatiu de “llengua autonòmica” no resulta suficient per a aquells que volen uniformitzar lingüísticament Espanya com s’uniformitza la vestimenta dels ciutadans de, posem, Corea del Nord. Per a una uniformització radical i, d’altra banda, l’única tolerable per al negoci anomenat Espanya, es requereix una nova estratègia d’atac. No n’hi ha prou amb desqualificatius. No basta titllant el català de dialecte (o dialectes), de llengua regional o de llengua autonòmica. Ara han fet un pas més endavant en la seua estratègia : es tracta de presentar el català com una llengua problemàtica. El pas de llengua autonòmica a llengua problemàtica, si no estam atents a la qüestió, podria ser letal per a l’ús social de la llengua catalana.

Fixem-nos que, en els darrers temps, la comunicació pública és plena de situacions en què es presenta l’ús del català com a element causant d’algun problema. Que algú es presenta en un bar i demana un té amb gel, automàticament ja ha creat un problema. El problema no és que l’insultin, ni que s’hi torni, ni que es produeixi una batussa per dèficits evidents d’educació i de formació. No. El problema, aparentment, és que algú ha demanat un te amb gel. Si hagués demanat un “té con hielo” no hi hauria hagut cap problema. El problema passa a ser la llengua, no l’actitud dels parlants.

Recentment, els diaris, i encara més les xarxes socials, han anat plenes de comentaris al voltant d’una piulada que va fer en Quimi Portet en relació a un incident de què va ser víctima durant un viatge entre Eivissa i Formentera, a bord d’una coneguda companyia naviliera. El problema va ser que, aquesta vegada, va demanar un cafè amb llet. L’amable cambrer li va suggerir que li ho podia dir en castellà, gallec, anglès, alemany, francès i fins i tot en italià. Però en la llengua d’Eivissa i Formentera, ni parlar-ne! Una vegada més es presenta la llengua com a problema. No la manca de tacte del cambrer, ni la seua manca d’educació, ni la seua xul·leria, ni que el cantant li fes una foto i la publicàs, ni que hi hagués una batussa per no res, res de tot això no és el problema sinó que un passatger demana un cafè amb llet.

Sistemàticament, se’ns presenten les notícies amb un subtext, amb una estructura profunda, d’allò més clar: no useu el català i no hi haurà problemes. Els qui ho fan, emperò, no se n’adonen del terreny enfangat en què es poden ficar. Què passaria si alguns catalanoparlants –per pocs que fossin- decidissin convertir en problemàtic l’ús del castellà? Seria moralment menys acceptable que això que ens estan fent, sistemàticament, a nosaltres, de manera despietada i a cor obert?

Des d’aquesta pàgina voldria apel·lar a la sensibilitat, a l’educació i a la civilització. Les llengües no són cap problema. Cap llengua és un problema. Les llengües són instruments de comunicació i de construcció del món. Cada llengua és un tresor. I el mínim que podem fer és ser respectuosos amb el seu ús, i estimar i respectar els seus usuaris.