Suposem que feim feina a una empresa per mil euros cada mes, per dir una quantitat.  Suposem que, a final de mes, aquesta empresa, en lloc d’ingressar en el compte de cada obrer la paga que li pertoca, no: la ingressa a una gestoria que administra la paga de cada obrer.  Aquesta gestoria, dels mil euros, n’ingressa cinc-cents a cada obrer perquè pugui anar passant el dia a dia.  Però, els altres cinc-cents, els administra ella a una bossa comuna.  El dia que un obrer té un imprevist, per exemple cridar un picapedrer perquè li arregli una gotera, o pagar una multa de trànsit, o fer-se unes ulleres perquè no hi veu bé, aquest dia, l’obrer ha d’anar a demanar a la gestoria per favor que li pagui aquell imprevist.  I la gestoria, que fa i desfà així com li convé, diu a cada obrer sí o no segons com ella troba.

Els individus que fan feina en aquesta empresa són sobirans?  No.  Què hauria de passar perquè ho fossin?  Molt senzill: la paga hauria d’anar directa de l’empresa a l’obrer, sense passar per la gestoria.  I que cada obrer administri la seva paga.  Que estalviï per si un dia té un imprevist o que vagi de net a net si és un mans foradades.

Simplement això és la sobirania.  I això, més o manco, ho tenen els bascos i Navarra.  I, en certes coses, també les Canàries, no no paguen IVA i on tenen unes bones compensacions en transport pel fet d’esser unes illes.  I no per això passa cap tragèdia ni s’esbocina l’Estat ni vol dir tampoc que els bascos ni els navarresos ni els canaris tenguin gens de ràbia ni gens de tírria ni una mica contra la gent castellana ni contra ningú.  Convé aclarir-ho perquè n’hi ha que es pensen que esser sobirans vol dir posar-se en peu de guerra i en pla gall de brega.  No.  Vol dir tornar, simplement, a la situació natural que va tenir Mallorca amb el seu Regne sobirà durant cinc segles, de quan el rei En Jaume la va prendre als moros, l’any 1229, fins que el rei Felip V, el 1715, ens va abolir la sobirania i ens va reduir a una simple província fermada a l’estaqueta de les lleis castellanes.  Durant aquells cinc-cents anys, no ens feia els comptes ningú, maldament compartíssim rei amb altres regions, de totd’una dins la Corona d’Aragó i més envant dins la Monarquia Hispànica, amb Navarra, Castella, i una temporada amb Portugal i tot.           

No pot esser que tot quant paga Mallorca en imposts se’n vagi cap a Madrid i només torni cap aquí la part que l’Estat vol, segons les seves polítiques, prioritats i quimeres.  No pot esser que allà tudin una milionada de por en AVEs, qualcun dels quals fa trajectes de buit, i que llavors aquí no puguem, per exemple, acabar la mica de trenet d’Artà.  O que hàgim de pagar la benzina més cara de tot l’Estat i que llavors el Govern d’aquí hagi d’anar a Madrid a plorar de genollons a suplicar doblers perquè els nostres hospitals i les nostres escoles tenguin els equipaments necessaris i així com toca.

Voler la sobirania de Mallorca, per tant, no és estar contra res ni contra ningú.  És voler tornar democràticament a la nostra situació històrica tradicional, maldament ens l’hagin amagada a escola.  Teníem capet per comandar a ca nostra.  I en tenim.  Som una potència turística mundial.  I no ho som per iniciativa de l’Estat, sinó gràcies a la nostra iniciativa privada.  I ho podríem esser en moltes altres coses si disposàssim dels doblers que pagam.  Som petits però no tant com ens pensam.  Andorra, Malta o Mònaco encara ho són molt més, petits, que Mallorca i mirau si marxen bé.  Sobirania també vol dir això: triar lliurement quin grau, quin tant per cent de dependència o d’independència volem en relació amb els pobles veïnats, tant de la Península com d’Europa.