Dia de sant Pere. Quatre gotes mal comptades que en temps de sequera se'n diu ploure. Uns la beneeixen, d'altres la malparlen, la marmolen, com diuen al País Valencià. Per a uns és mannà diví, per a altres fumera infernal que no fa altra cosa que criar morbo, que no vol dir top-less ni lascívia, sinó malures a les plantes. De fet, l'endemà – potser estava previst?- els pagesos s'afanyaven a esquitxar les vinyes i els melonars perquè no agafin cendrada, que és la manera genèrica d'anomenar els fongs malignes. Les platges desertes, els carrers de Ciutat a vessar. Els accessos a Palma, a una hora inusual, congestionats. Quilòmetres de cues, que a Mallorca vol dir molt. La gent et mira i diu que haurem d'abandonar l'illa. També ho empastifen pels murs de les xarxes o ho tuitegen com un plany: haurem d'abandonar l'illa, no hi cabem. Ho escriuen escèptics i sense saber per on prendre. Com la frase del títol.

Perquè no és una frase en el sentit literal sorgida arran de la invasió teutònica, que un tòpic televisiu va escampar i no sé si magnificar, la invasió. Ni tampoc un llepadits especulatiu! La frase denota un cert pessimisme. Un no saber per ben bé per on prendre. Sol dur engafetada una prèvia significativa i eloqüent: què hem de fer? Hom ho pronuncia quan no sap ben bé per on ha de prendre, fruit d'una desorientació gairebé crònica. Com el clam mig desesperat mig tòpic de molts d'illencs davant aquesta temporada que promet salsir  la pell malmenada de la  nostra terra amb incomptables passes de turistes. I les consegüents dutxes i estirades de cadeneta, al vàter.

Supòs que és també el clam o pensament que es fan molts – illencs i no illencs- davant aquest reviscolament del PP durant aquests mesos d'inanició governamental i alhora esquitxats de casos de corrupció. Si ells són corruptes nosaltres ho podrem ser una miqueta, deuen pensar els qui els han votat – amb permís d'en Montoro, òbviament- O potser seran convidats a una d'aquestes bauxes rasputinianes – el Rasputín era un club de putes del país de Putin on recalaren pepers mallorquins quan anaren a fer negocis per Rússia, per untar les corrioles, s'entén, que els coses amb vaselina o sucs vaginals van més llatines-. Perquè la misèria de la gent és tan grossa que consent anar amb els morros per terra sempre que puguin hissar el floc de l'orgull d'haver estat convidat a una bauxa – i si és amb colofó sexual, molt millor.

Supòs que és el que exclamen els que volen -volem- col·locar un diputat sobiranista a Madrid i no hi ha manera d'endevinar la fórmula. O d'endevinar l'hora i el moment. I sempre quedam amb un pam de morros. I per si fos poc s'ha de patir la malura dels analistes de pa amb fonteta o dels lectors miops de resultats electorals, panxacontents de levitacions ingràvides.

O el que deuen exclamar també els qua han observat que, aferrant-se a una disposició legal, com com qui s'aferra a l'emblanquinat, tant C's – els impòl·luts, de la nova política, els queden dos telediaris, ja poden demanar consell a na Rosa Díaz- com PP i PSOE s'han tapat el nas i han girat el rostre vers una altra banda davant el ferum que emanen les clavegueres de l'estat amb els intents d'en Marcelo i el seu protegit – el mundanal i corrupte, en tant que mortal, Fernández Díaz- d'emmerdar en Mas i en Junqueres per fer patir el procés. Com si no patís prou amb l'ofec econòmic o amb les mansiules legals del T.C.

Potser és la pregunta que em faig jo mateix, quan setmanalment m'enfront al teclat de l'ordinador sense saber per on prendre. I no, no vendré les cases i aniré a lloguer però, potser aprofitant l'estiu les meves col·laboracions deixaran de tenir la regularitat que han tengut fins ara. O no, ja ho veurem. Però que ningú pateixi ni especuli, que no són ni motius personals, ni motius de salut, sinó prendre'm un descans, si la gola d'escriure no me'l priva. Gràcies lectors per la vostra fidelitat i bon estiu els que teniu vacacions.