Per sort, els humans som capaços de sorpresa (encara que cada vegada menys, aparentment). He de reconèixer que em va sorprendre el contingut de la gravació de la conversa entre el cap de l’agència anticorrupció de Catalunya (ja destituït pel Parlament) amb el ministre de l’Interior (en funcions) sobre com organitzar alguns muntatges per mirar de carregar-se el sobiranisme català. Malgrat que en conec la teoria, encara em sorprèn la visualització (o l’audició) de les clavegueres de l’Estat. En aquella gravació, queda clar que es volen treure n’Artur Mas d’enmig a qualsevol preu, que pensen –sense fisures- que és perfectament normal organitzar muntatges contra Convergència i contra Esquerra, encara que no tenguin cap base, i un llarg etcètera. L’amarga ironia és que es frenen a l’hora d’atacar en Mas perquè pensen que ja se’l carregaran els seus propis aliats interns dins el sobiranisme. I varen tenir raó. No varen fer falta les clavegueres de l’Estat: la CUP tota soleta els va saber fer la feina.

Per mi, la part més impactant és quan comenten la idea d’acusar en Xavier Trias, exbatle de Barcelona, de tenir dotze milions d’euros en comptes a Suïssa. En parlen en termes completament bèl·lics: “la bestia”, “el enemigo” i similars. Claríssimament, tots dos prefereixen, abans que passi, que hi hagi Ada Colau al capdavant de l’ajuntament que no que hi continuï en Trias, per la seua condició de membre de Convergència Democràtica de Catalunya. No tenen cap por d’En Comú Podem, ni de Podem tout court, però, literalment, Convergència és “l’enemic a batre”. Ja ho sabia, però no deix de trobar-ho altament impactant.

I pens que aquesta actuació va en perfecta consonància amb una petita notícia sense importància, que acab de llegir, en un requadret gairebé a peu de pàgina: “expulsen un entrenador de tennis taula perquè animava els seus jugadors en català”. La cosa va passar a Blanes, en un campionat d’Espanya de tennis taula (o ping pong). Un entrenador de no sé quina comarca de Girona deia a un dels seus entrenats: “va, vinga! Endavant! Ànim!”. L’àrbitre, no especialment sensible a la diversitat, es va mosquejar i li va mostrar la targeta groga. En demanar-li per quina raó ho feia, li va respondre que, si el volia animar, l’animàs en castellà. L’entrenador degué pensar que ho havia sentit malament, especialment si tenim en compte que, a la vora, hi tenia d’altres entrenadors animant en llengües tan (relativament) exòtiques com el xinès, sense cap problema. Però, al cap d’un instant, l’entrenador esmentat rebia targeta vermella. Al carrer! Seguia la mateixa lògica que segueixen persones que han nascut a Eivissa, han estat escolaritzades a Eivissa, han rebut classes de català i en català durant deu o quinze anys i que, treballant en un lloc públic, quan algú els parla la nostra llengua contesten que no t’entenen i que facis servir l’espanyol. Els meus lectors ja saben que no estic fent ciència-ficció: tots els que parlam normalment la nostra llengua ens hi hem trobat alguna vegada.

Tant el ministre, com el director destituït, com l’àrbitre, com el de la finestreta formen part d’aquesta Espanya monolítica, mal educada, al·lèrgica a la pluralitat i a la diversitat, catalanòfoba, i, al cap i a la fi, acomplexada davant una França que ho ha aconseguit.

Aquesta Espanya encara té la virtut o el defecte de, de tant en tant, produir-nos algun calfred. A nivell espanyol, aquestes sensacions abasten tant els que ara dominen com els que aspiren a reemplaçar-los. Acab de llegir que un dirigent de Podem diu que s’han d’eliminar “les males herbes” que han anat naixent en el camp esplendorós d’aquesta nova i mediàtica formació política. En un segon, em passen per davant la vista pàgines i pàgines d’Ossip Madelstam, d’Anna Politkóvskaia, d’Svetlana Aleksiévitx… I no puc deixar d’imaginar, en el context d’aquest admirat poeta i d’aquestes admirades periodistes què hauria significat això d’eliminar “les males herbes”. I, novament, sent un calfred… en ple estiu.