Hi plou sovint però la gent ja va en sandalies. Estan cansats d'abric, bufanda i guants i s'han avesat que quan arriba aquest temps, fan el canvi d'armari. Els vestits d'estiu queden encara arraconats. Però entre les peces de teixit texà i jaquetes de punt també ja hi predominen alguns pantalons curts i camisetes sense mànigues.
"Me'n vaig a passar uns dies on l'estiu és gris"
"I l'hivern?"
"L'hivern també. Gris i a vegades blanc"
I és per això, que quan vénen a Mallorca, els anglesos, com els nòrdics o els alemanys, al novembre, van a prendre el sol a Cala Marçal. El sol del seu juny brilla tant com el nostre, però les temperatures, són d'octubre o març, i els núvols incomoden a tothora.
Tots coneixen Mallorca. Per suposat que hi han estat de vacances: de petits amb els pares i d'adolescents amb els amics. Ara hi volen tornar amb els seus propis fills seguint amb una tradició familiar que sense voler s'ha convetit en un estàndart. Una conexió amb la nostra mallorca molt recurrent. Quasi com per alguns illencs, passar la setmana blanca a Andorra o el Sant Jordi a la ciutat Comtal.
Els resulta curiós que amb la realitat que capten de les illes, algú pugui plantejar-se anar a passar una temporada on els ha tocat viure a ells.
Potser al seu país hi fa més fred que al nostre, però és ple d'atractius que contrasten amb els encanta mediterranis que tenim a l'abast. Anglaterra és un lloc ple de parcs verds i de rius que travessen pobles i ciutats i que els emmarquen dins espais naturals plens de màgia. Cada parc compte amb un enfilall de bancs que recorden a persones especials que ja no hi són i que hi solien asseure. Amants de la lectura, dibuixants, ....que cercaven en aquell racó, inspiració i tranquil.litat.
A quasi tots els pobles, els dissabte, els carrers s'omplen de mercadets on trobar-hi obres de col.leccionista i tastar-hi menjars de tot el món. Una simfonia brillant entre art i gastronomia.
Pel que fa precisament a la gastronomia, en la meva darrera visita, m'ha sorprès el creixement significatiu dels restaurants indús que ofereixen receptes d'un sabor extraordinari i que ja han començat a desbancar els noodles asiàtics i les pizzes italianes, que fins ara, a les grans ciutats angleses eren l'opció estrella. He tengut la sensació que les espècies guanyen terreny i el sushi comença a passar de moda.
No només amb els menjars, Anglaterra és cada vegada més plural. I amb això ens hi incloc a nosaltres. Fa uns anys, quan hi vaig anar a viure per primera vegada, quedava encortada al bus o al metro amb la gentada que xerrava castellà. Aquest darreecpic, a la primera botiga que vaig entrar, a Richmond, em va atendre una al.lota que xerrava en català. Era de Palma i ens va explicar que no tenim ni idea de la
gentada d'aquí, que ara viu allà.
I no és ni pels parcs, ni pels rius, ni per la deliciosa gastronomia indú.
"Molts d'aquests joves, han escollit partir a gaudir d'una experiència a l'estranger, la duresa ve quan volen tornar, i el seu païs no està preparat perquè hi tornin"
Amb independència de les faltes d'ortografia ide l'estilistica, que crec que s'ha de tenir més cura.
El que diu l'article me sembla real i interessant. Quan un ha sortit de la roqueta tornar es fa complicat. Perque es cap i a la fi som "molt provinciants"