Les properes noves eleccions del 26 de juny, que no són una segona volta ni una repetició de les del 20 de desembre, suposen una nova oportunitat per a manifestar la nostra disconformitat com a ciutadans balears amb l’estat de marasme econòmic i social al que ens ha conduït l’obsolet estat espanyol de les autonomies.

Les polítiques de retallades i reformes neoliberals desenvolupades pels governs espanyols en els darrers anys, iniciades pel PSOE i perfeccionades pel PP, induïdes i supervisades per les autoritats europees i el Fons Monetari Internacional ens estan duent a una pèrdua generalitzada de drets laborals i socials, a una voladura controlada de l’estat del benestar, al soscavament del dret a la tutela judicial efectiva i a un estat d’autèntica emergència econòmica a molts segments de la població espanyola.

I aquí a Mallorca, a les Illes Balears, s’afegeix l’espoliació dels nostres recursos econòmics, la laminació de les ja escasses competències autonòmiques en un procès accelerat  de recentralització, el finançament injust i irresoluble, la voluntat indissimulada de liquidació de la nostra llengua o reduir-la a l’àmbit familiar i folklòric, que no és sinó una condemna a una mort lenta i a la inexorable substitució lingüística, i la negació dels nostres drets com a nació amb la pretensió de subsumir-nos dins el magma espanyol castellà.

Davant d’aquesta situació resulta més evident que mai la necessitat d’aprofundir en la reivindicació  de la recuperació de la nostra sobirania i els nostres drets com a nació. Oposar-se a les decisions de les institucions espanyoles amb l’única defensa de les minses competències de l’estatut d’autonomia s’ha revelat inútil. El maltractament de les Balears no ha canviat sigui qui sigui el partit que ha governat a Espanya. L’exacció fiscal que patim, el finançament insuficient, el règim econòmic especial miserable, el preu del transport aeri disparat, la energia i els combustibles més cars, el sou mitjà dels més baixos i les pensions més baixes de l’estat espanyol i l’incompliment sistemàtic de les inversions en infraestructures previstes i acordades no han estat diferents ni amb governs del PP ni del PSOE.

Una de les més tristes realitats constatades en tots el anys de democràcia, ha estat la absoluta incapacitat dels nostres diputats al Congrès de Madrid d’aconseguir cap benefici tangible per a les nostres illes. Tots ells i elles han estat membres de partits estatals, UCD, PSOE i PP, i no han pogut, sabut o volgut deslliurar-se de la obligada disciplina i supeditació als interessos globals dels partits espanyols, per els que les Balears no representen sinó una font d’extracció de recursos fiscals per a destinar-los a d’altres territoris més profitosos electoral i nacionalment (des de la perspectiva de la nació espanyola).

Al cap i a la fi som un territori petit, densament poblat però amb un reduït nombre total d’habitants i, en el imaginari de la política espanyola, formem part d’allò que als mapes del segle XIX es deia «España incorporada o asimilada», que eren els quatre territoris de la corona d’Aragó i ja se sap que fan els poders centrals amb els territoris «assimilats».

Els partits polítics d’obediència estrictament balear mai no han aconseguit un representant al Congrès dels Diputats. Amb la davallada dels dos grans partits que se preveia per a les eleccions del  passat  desembre, semblava que se presentava la gran oportunitat de que, a la fi, s’aconseguís un diputat no sotmès a les polítiques, als interessos dels partits espanyols i que actués només al servei de la nostra societat. Més i El Pi se presentaren separats i no obtingueren cap representant, tot i que, si haguessin anat junts, tenint en compte els resultats dels altres partits, quasi es pot assegurar que ho haurien assolit.

Molts varem pensar que s’havia perdut una oportunitat única. Amb la incapacitat dels partits espanyols per a arribar a un acord i formar govern i la inevitable convocatòria de noves eleccions generals, semblava que, per una vegada, teníem una segona oportunitat. Des de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca es va fer una crida per a una candidatura unitària de país per defensar el finançament, l’autogovern, el territori, la llengua i la cultura de les Illes Balears.

Els dos partits autòctons més importants, Més i El Pi, han decidit, legítimament, no sumar-se a la iniciativa. El Pi no se presentarà i Més s’ha integrat en la candidatura de Podemos. Ambdues decisions son, sense cap dubte, respectables, però decebedores per als que pensem que la millor forma de fer sentir la veu de les nostres illes a Madrid és tenir un representant amb el suport transversal de la societat, que pugui parlar des d’una posició de integració i no des de posicionaments partidaris, legítims però amb un inevitable biaix ideològic.

Malgrat tot, algunes organitzacions de la societat civil i persones independents han impulsat una candidatura per al país, que se denominarà, significativament, Sobirania per les Illes. Representa una il·lusió, una esperança en el camí del recobrament de la nostra sobirania, dels nostres drets nacionals, condició indispensable per a la recuperació econòmica, dels drets socials i de l’estat del benestar del nostre poble.