Passat i present, paraules i fets, demostren quina és la realitat del PSOE i que aquest en aquest moment no té cap possibilitat d'encapçalar un govern progressista.

En octubre de 1974 al Congrés de Suresnes el PSOE va triar Secretari General al camarada Isidoro (Felipe González) . Al mateix Congrés el PSOE va aprovar el reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques: ”... que comporta la facultat que cada nacionalitat i regió pugui determinar lliurement les relacions que va mantenir amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol " . Després de la mort de Franco al seu 27 Congrés al desembre de 1976, el PSOE va aprovar "que propugnaria l'exercici lliure del dret a l'autodeterminació per la totalitat de les nacionalitats i regionalitats que compondran en peu d'igualtat l'Estat federal que preconitzem ... La Constitució garantirà el dret d'autodeterminació , mantenint que" l'anàlisi històrica ens diu que en l'actual conjuntura la lluita per l'alliberament de les nacionalitats ... No és oposada, sinó complementària amb l'internacionalisme de la classe treballadora "Evidentment totes aquelles declaracions tan guapes eren tan buides i falses com tantes declaracions que en aquell moment va fer el PSOE, i que quan va governar van ser paper mullat.

En l'actualitat el PSOE ha passat a identificar el dret a l'autodeterminació amb la demanda d'independència i a defensar una Espanya uninacional, el que l'uneix amb el PP i amb Ciutadans. Encara que segueix parlant d'un federalisme que és tan creïble com el Senat com cambra territorial que sostindria aquest federalisme (Consell Territorial del PSOE a Granada 2013).
En 1979 el PSOE a l'oposició va constituir tres grups parlamentaris; PSOE, la coalició Socialista de Catalunya i un tercer grup de diputats basc i navarresos (us imagineu el que diria avui la premsa d'aquest darrer grup). Aquesta possibilitat que un partit tingués diferents grups es va eliminar al reglament del Congrés que es va realitzar just després de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. El PSOE va guanyar les eleccions generals amb una folgada majoria absoluta i ja no necessitava tres grups parlamentaris. En l'actualitat el PSOE no ha volgut saber res que Podem pugui tenir quatre grups parlamentaris independents, tres per a les seves aliances territorials.
Des de les eleccions hi ha hagut molt de paraules però l'únic acord que hi ha hagut ha estat entre PSOE, PP i Ciutadans per donar la presidència del Congrés al socialista Patxi López ( cal no oblidar QUE va ser lehendakari gràcies a un pacte amb el PP) i la majoria de la taula del Congrés a PP i Ciutadans, una majoria que no tenen ni en diputats ni en vots. Mentre sembla que els que comanden realment al PSOE són els barons i no precisament els teòricament federalistes sinó el que tenen un discurs uninacional idèntic al PP i a Ciutadans amb la presidenta andalusa al capdavant, que no oblidem governa amb Ciutadans.
Les matemàtiques són clares; només pot haver-hi un govern progressista si el PSOE accepta el dret a l'autodeterminació, i això en l'actualitat em sembla totalment impossible. Tan impossible com que torni el camarada Isidoro si alguna vegada va existir realment, cosa que no crec.