algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Els sometents de Mallorca

La història ens informa que la maquinació dels sometents ha estat un projecte destinat a millorar el control social, originàriament a través de l’organització de gent armada a la recerca de malfactors. En el decurs del temps aquesta figura, sempre al servei del poder constituït, ha passat per diferents vicissituds. Cos civil auxiliar de l’ordre públic, la Primera República el va retirar l’any 1873, però aviat el predomini autoritari el reconstituí perquè intervengués en suport de les autoritats cada vegada que hi hagué ocasions propiciatòries, com va ser el cas de la detenció de Ferrer i Guàrdia l’any 1909 a Alella o en altres ocasions contra els vaguistes durant els anys de la decadència del sistema de la Restauració que precediren la dictadura de Primo de Rivera. Sembla ser que en el transcurs de la Segona República i fins a finals de la guerra civil espanyola ningú no se’n va tornar a preocupar. El sometent torna a comparèixer l’any 1945 perquè el franquisme va reorganitzar la seva funció, primer per combatre el maquis i després per a garantir el control social, a partir dels anys cinquanta i durant tota la dècada dels anys seixanta. L’any 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.

Aquesta és la versió oficial que ens ofereix el poder constituït perquè a Calvià, per exemple, un conegut personatge, sometent durant els anys més durs del franquisme, fins ben entrats els anys vuitanta feia ostentació de dur pistola i encara ara segurament perquè avui és ben viu i no se sap que ningú li hagi pres mai el revòlver. Durant el franquisme la figura del sometent canvia la fesomia i un poc les funcions. Comença a tenir presència a les ciutats, no solament a les zones rurals. Molts els camuflaven sota la figura de vigilant de barri, una mena de delegat o del que durant els anys vuitanta va derivar en batle de barri, figura que llavors va tenir una representació més o manco rellevant, depenent de quina era la jerarquia social del protagonista veïnal.

Al barri de Son Dureta de Palma, el barri de la meva infància, zona limítrof i façana lateral dels barris de Son Alegre i Son Armadams, hi havia un personatge d’aquesta categoria. Faig esment ara als anys seixanta i primera part dels anys setanta. Era un home que passava l’edat dels cinquanta anys, gras de complexió que nomia Manolo. D’origen andalús, tenia la pronúncia xalesta dels qui parlen el castellà d’aquella zona peninsular. No ho puc assegurar, però crec que no fallaré si dic que era un excombatent del costat dels nacionals i arribat a Mallorca a finals dels anys cinquanta o a principis dels anys seixanta. La seva funció estava ben delimitada; les autoritats li varen encomanar la vigilància i restablir l’ordre cada vagada que observava una avinentesa poc adequada que en aquell barri no passava de ser trull de criatures, no debades la gent del barri era de classe mitjana, treballadors assalariats gens conflictius que havien de gatinyar-se cada dia amb afers quotidians d’aquella temible època. Les condicions imposades pel règim eren les de l’assimilació de l’ordre i en Manolo complia amb dedicació exclusiva. Cobrava del sindicat vertical, tenia habitatge de franc i despatxava els temes de la barriada, sovint de mera logística, amb els dos principals representants del règim que hi habitaven, un mestre d’escola excombatent i un alt funcionari de l’administració estatal. El sometent desarrelat havia esdevingut en simple delator perquè de vegades basta ser un cueta per tenir garantida una categoria social. Aquell pobre home no duia pistola però tot sovint mostrava a les criatures, per mirar d’espantar millor, una arma que duia i que era una porra folrada de cuiro. En trobar el jovent que festejava de nit pel cantons dels carrers, tot d’una afinava l’ambició de control, una prudència que li feia arrufar el nas i estirar el morro; era la mena de moralista que tenia el franquisme, d’aquells que ho eren -encara ara n’hi ha- sobretot amb el comportament dels altres. Naturalment que era un sectari, una d’aquestes persones que descarten el diàleg perquè no han de menester interlocutors.

Avui en dia el substitut del sometent en temps de la dictadura, ja hem opinat que encara n’hi ha, no expandeix un format tan negligent, però continua vetllant perquè el sistema de vigilància, ara controlat pel partit polític que aprofita el torn, no sigui destorbat. En canvi els malfactors d’avui, bandolers, malparlats i subversius de tot temps, són uns altres infidels que tampoc no consenten que ningú els vulgui fer creure que la mare de Déu nom Joana; són aquells que per exemple els polítics malcarats despatxen a escopetades quan la disconformitat, aquests rebels, l’expressen en públic. La setmana que ve en tornarem a parlar, xerrarem de política sectària i del diàleg que fracassa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Paparra, fa mes de 7 anys

A la barriada d'Amanecer hi havia un altre Somatén que nomia Rafel, que anava armat y només parlava del Movimiento i de'n Franco. Era concejal i un dia se li va acabar el bróquil.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente