Dels profetes, quan no erren, se’n diu que han estat premonitoris; doncs la descortesia de la presidenta també ha estat augural. Si jo hagués presidit una institució, mal que fos una batlia pedània, hauria fet el cap viu; primer de tot rebre en audiència els vaguistes de fam per la llengua i per l’ensenyament de qualitat. Descartats els homenatges; ca, barret!; ho hauria fet per egoisme polític, perquè tres persones que han arribat a l’extrem de fer una vaga de fam per la llengua deu ser gent interessant d’escoltar. N’Armengol emperò s’ha estimat més rebre n’Agustín Buades, delegat provincial de La familia unida jamás será vencida, o la gerent de la federació hotelera de Mallorca. Tot aquest bugat és de mal averany.

En Jaume Garau, eminent economista i responsable de la campanya electoral del partit Més, ho va dir, just en haver passat les eleccions autonòmiques. Els polítics en governar tornen com a beneits. No ho va dir amb aquestes paraules tan grolleres, naturalment. En unes declaracions, gravades pel periodista Matias Vallès i publicades dia 1 d’agost passat, va dir que accedir a un càrrec de govern, per exemple el càrrec de conseller, fa perdre la lucidesa. En concret va contestar: perdria la meva lucidesa en un càrrec (de conseller). Meam si és que ho diu per mor de l’experiència.

Quan l’any 2003 Carlos Delgado va guanyar les eleccions a Calvià, persones que després havien d’estar vinculades a la Plataforma Calvià per la Llengua, entitat expressament organitzada poc després al municipi per fer front als extremistes de la dreta que desembarcaren al municipi, entre ells Jorge Campos, ens vàrem entrevistar amb Isidre Cañellas i li vàrem recriminar que no hagués fet valer el seu vot per tal d’exigir la regidoria d’educació i cultura, com a mínim. Convé recordar que llavors Delgado necessitava el vot dels dos regidors d’UM per poder governar perquè estava en minoria. Efectivament, pocs mesos després de ser nomenat batle, amb els vots d’UM, Delgado va començar a fer desastres. L’advertència a Cañellas que vàrem fer els representants que defensàvem la presència institucional de la llengua catalana va ser premonitòria.

Ara qui governa Calvià és el batle socialista Alfonso Rodríguez Badal, en coalició amb Podem i el suport extern de Més i IU. Quan Podem, Més i IU varen atorgar el vot d’investidura al nou batle, hi va haver algunes associacions que varen opinar que aquest auxili havia estat precipitat. Un altre parer que pot ser premonitori. En el número 94, el de juliol-agost passat, del butlletí informatiu Na Morruda, publicació que la secció sindical de l’STEI de Calvià edita i està adreçada als treballadors públics municipals, el sindicat critica l’actitud del nou batle perquè en haver d’adreçar-se oficialment als funcionaris utilitza en exclusiva la llengua castellana. Rodríguez Badal és docent, professor de secundària, i sap parlar correctament el català, igual que Carlos Delgado. Algunes altres notícies que arriben confirmen que no hi ha cap planificació de política lingüística a la vista i que tot són pegats foradats, ara un paperet bilingüe per aquí, ara mig programa cultural en català per allà, etc, etc; la maquinació de sempre.

Per si no n’hi hagués a bastament, dissabte passat, dia 17 d’octubre, a Calvià s’hi celebrà la segona edició de la Callenge Paguera (sic)-Mallorca wearetriathlon!, una prova esportiva que, segons la propaganda, reuneix més de cinc-cents participats. Doncs s’esdevé que per a tal ocasió l’ajuntament de Calvià ha editat una revista que passa de mida: vint-i-quatre pàgines en paper setinat i tot de fotos a color. Una exhibició d’allò que se’n diu despesa sumptuària. Ara, presència exclusiva de la llengua que impera sense subjeccions, la llengua castellana; ni una frase en català, l’altra llengua que és oficial a Calvià. La coberta, curiosament, també duu el logotip de la conselleria de Turisme. Efectivament, els tords volen baixos per Calvià. 

Premonicions? Us en contaré una altra que servirà d’escarment. L’any 2010 l’OCB va engegar la campanya La llengua és la clau. Segur que recordau aquella fita. Cent propostes lingüístiques per a garantir programes d’aplicació a les diferents administracions. Ben bo d’entendre. A Calvià hi havia en Delgado de batle. El vàrem descartar per motius que estic segur que vostès comprendran. Vàrem anar a veure el cap de l’oposició, el batle actual, llavors un futurible solvent. Rodríguez Badal ens va imposar una condició, a canvi de rebre els representants de la Plataforma Calvià per la Llengua i les cent propostes municipals redactades per l’OCB: no va voler cap foto de la trobada. Convé recordar que en aquell moment la Plataforma Calvià per la Llengua editava el butlletí informatiu L’Estaló. Per això dic que per ventura si n’Armengol hagués volgut escoltar els vaguistes de fam no estaria en risc de perdre la lucidesa. La lucidesa o el coratge. Per ventura el coratge perquè per fer una vaga de fam cal tenir molt de coratge. Ho venc a dir perquè un altre dia podríem debatre si la lucidesa que perden i a la qual es referia en Jaume Garau no deu ser, en realitat, el coratge.