lluvia ligera
  • Màx:
  • Mín:

Turquia, deu anys després

Fa deu anys que, al Parlament europeu, ho vàrem intentar sense sortir-nos-en. Turquia havia signat un partenariat preferencial amb Europa l’any 1999, i l’any 2005 hom va considerar que era un moment adequat perquè es pogués fer una passa més endavant en les relacions entre Turquia i la Unió Europea. Es tractava d’iniciar un procés efectiu d’accés de Turquia a la Unió Europea. La idea era ben senzilla: Turquia havia mostrat sobradament la seua vocació europeista, i es donaven les condicions perquè s’iniciàs un procés per desembocar en la incorporació de Turquia a la Unió Europea com a estat de ple dret.

Es veu que la proposta devia ser massa agosarada. Els arguments a favor, emperò, des del meu punt de vista, resultaven prou sòlids: Turquia comparteix, a grans trets, els valors europeus. Es tracta d’una democràcia prou consolidada (especialment si la comparam amb la majoria dels règims polítics de l’Orient Mitjà), amb uns estàndards relativament semblants als d’alguns estats membres de la Unió Europea, amb (en aquell moment, almanco) una clara vocació europeista, situada estratègicament en un enclavament necessari per a Europa. El creixement econòmic de Turquia és indiscutible, el dinamisme social i econòmic queda fora de tot dubte, i un llarg etcètera.

A l’altra plat de la balança s’hi va posar que es tracta d’un país molt poblat (devers setanta milions d’habitants) de tradició musulmana (en seria l’únic dins la Unió Europea), que potser la democràcia no estava tan consolidada com es volia manifestar, i fins i tot hi va haver qui es va permetre de lamentar-se pel tractament poc democràtic de Turquia envers els kurds i d’altres minories nacionals pròpies. No fa falta dir que aquestes afirmacions em produïen una especial perplexitat quan les formulaven, per exemple, eurodiputats francesos. Evidentment, amb aquest comentari no pretenc deslegitimar el dret dels kurds a decidir el seu propi futur: ben al contrari, crec que els kurds han estat damnificats en moltes ocasions, i ara ningú no pot discutir el paper de contenció que estan fent, ben valentment, davant l’Estat islàmic. Els kurds tenen dret a decidir el seu propi futur, i ho dic aquí, com ho he dit a Ankara i a Diyarbakir o a Erbil. Però l’apel·lació als drets nacionals dels kurds o a la necessitat d’un estat compost per a Turquia feta per un representant francès, francament, no veig que s’aguanti per enlloc.

L’embranzida de 2005, emperò, es va refredar. La majoria conservadora, al Parlament europeu, va bloquejar el nou impuls per a l’acostament de Turquia a la Unió Europea. En aquell moment, i fa poc ho recordava el Premi Nobel de Literatura Orham Pamuk, hi havia una gran majoria dins l’opinió pública turca, a favor de l’acostament de Turquia a la Unió Europea, i fins i tot a l’ingrés a l’UE. El fet que fa deu anys es posassin pals a les rodes d’aquest procés, emperò, va provocar una certa desafecció entre els turcs, que s’ha anat fent cada vegada més intensa. Avui ja no és tan clar que Turquia vulgui mirar cap a Europa, ni hi ha la mateixa efervescència proeuropea que hi havia fa una dècada.

Un dels partits que no veien clar, en aquell moment, que Turquia un dia pogués arribar a ser membre de ple dret de la Unió Europea era la CDU alemanya, talment a l’inici del liderat d’Angela Merkel. La CDU trobava que Turquia i la Unió Europea havien de compartir moltes coses, però es resistia al fet que un dia poguessin arribar a compartir institucions polítiques.

Ara Turquia ocupa una posició, si res hi ha, encara més clau que fa deu anys. Amb frontera amb Síria, ha rebut en aquests darrers anys devers dos milions de refugiats que, si ningú no els ofereix cap alternativa, inicien allí el camí cap a algun país de la Unió Europea. La guerra amb l’Estat islàmic ha arribat pràcticament a les portes de Turquia, al nord de Síria, al Kurdistan sirià. Turquia es troba, ara mateix, a la frontera amb una de les regions més enverinades del món.

I tot això acaba de propiciar que la mateixa Angela Merkel, cancellera de la República federal d’Alemanya, hagi proposat a Erdogan, el seu col·lega turc, que es pugui reemprendre el procés d’accés de Turquia a la Unió Europea a canvi que es facin càrrec dels dos milions de refugiats que els han arribat de Síria. Una decisió que hauria estat valenta fa deu anys, se’ns apareix com una mica tardana a hores d’ara. Però ja ho té, Europa, això de funcionar de manera mastodòntica, i de necessitar anys i panys per realitzar qualsevol moviment. Per necessari que sigui donar resposta a la immediatesa. 

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.