algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
22°

L’escepticisme de Carner i el de Garcilaso

Els pensadors nihilistes estan malvists pels estaments governamentals perquè són gent comprometedora, gent que viu a casa exempta perquè saben reconèixer les situacions elementals de la vida tal com són. Siguem per una vegada ben pensats i atorguem el benefici del dubte als governants que tenen la pretensió, més o manco sofisticada, d’administrar els afers dels altres. L’ha perdut, el partit Syriza, aquest benefici del dubte? Doncs tot fa pensar que sí. Paciència, però sembla com si el temps fos un inefable aliat dels nihilistes, com si sempre els hagués de donar, finalment, la raó.

Des d’aquesta perspectiva, la dels escèptics, les ideologies serien aportacions reduccionistes del món, simplement útils per aquelles persones que estan malavesades, incapaces de formar-se idees a partir d’experiències pròpies, única manera eficaç si volem apropar-nos a allò que de veres és quotidià. Quan el poeta Miquel Bauçà parlava del districte barceloní de l‘Eixample com a hàbitat d’una peça, autosuficient, es referia a la casa exempta, ideal per als beneplàcits que ha de menester un eremita. El nihilista és aquella persona que és capaç d’anar pel món tenint idees no-ideològiques i per tant capaç de circular sense necessitat de guardar cap creença ben fermada. Costum temerari, això de no tenir ideologia, per a qualsevol projecte sistemàtic. Aquesta prevenció d’independència que tenen els escèptics envers els valors convencionals seria l’antítesi de la versió moral que dels conceptes en fan les ideologies, del plaer o del dolor, del suïcidi i de la vida, de l’ús i del canvi de les coses, etc, etc. Recordem per exemple que Emil Cioran d’un concepte tan valorat socialment com és el diàleg, la capacitat de dialogar, ell el desmitifica perquè opina, amb ironia implacable, que tanmateix, després d’haver parlat, en haver quedat sol i tornat a casa, tothom descarta la part de la conversa que l’ha incomodat. Sobre el pessimisme, concepte tan denigrat, Cioran deia que és la fe a la qual tenen dret els daminificats.

Per la seva part, Gabriel Ferrater pensava que un ideòleg és aquell que, per distracció o intencionadament, circula sense posar esment en el comportament –interès vital- de les persones. El cas polític de Grècia és una nova demostració de la separació de poders, per un costat la capacitat de raonar i per altre la incapacitat de dur a la pràctica la teoria raonable; exemple d’ineficàcia en qualsevol cas. Una cosa diferent és que no ens resignem a reconèixer que la capacitat de raonar no esmena la immediatesa de les experiències, a reconèixer la incapacitat de superar-les per mitjà de les paraules i els actes, del tot inadequats.

Ja ho diuen els nihilistes: no entendre que les mancances humanes no han de menester ser revisades a causa de ser irresolubles és cosa ingrata, comprensió incordial que ens incomoda. Va ser precisament Gabriel Ferrater qui, en un estudi sobre l’escepticisme de Josep Carner, va escriure que una expressió que convencionalment s’interpreta com a negativa només ens desorienta si la suposam bona; un cop hem reconegut la condició defectuosa, la podrem rellegir críticament i, d’aquesta manera, extreure’n informació valuosa. La reinterpretació dels conceptes que Cioran va fer sobre el diàleg o sobre el pessimisme als quals he al·ludit serviria d’exemple.

Cercar les explicacions dels afanys, de les il·lusions i de les pressuposicions humanes, de les expressions que les determinen, és allò de valuós que tenim a l’abast. Davant el desastre polític, humà, que representa en aquest moment la realitat que viu el poble grec, la pregunta seria: per què la sintonia entre els homes i allò que seria raonable segons tots els indicatius, no s’acaba de materialitzar mai? El pensament nihilista és útil precisament perquè no és resolutiu i no serveix només en moments de crisi social, econòmica i política. Els nihilistes no són oportunistes del moment i sinó revisem la literatura castellana dels segles XV i XVI, època imperial per excel·lència que no va poder evitar, tot el contrari, les primeres formes d’alienació social, ben determinades pels genials escriptors castellans d’aquella època, Fernando de Rojas, Miguel de Cervantes o Garcilaso dela Vega.Vetaquí de mostra un poema de Garcilaso, magistral expressió literària de caràcter nihilista.

 

“¡Quán bienaventurado

aquel puede llamarse

que con la dulce soledad se abraza,

y vive descuidado,

y lejos de empacharse

en lo que el alma impide y embaraza!

No ve la llena plaza,

ni la soberbia puerta

de los grandes senyores,

ni los aduladores

a quien la hambre del favor despierta;

no le será forzoso

negar, fingir, temer y estar quejoso”.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.