València, Menorca i Formentera configuren, avui més que mai, el mapa sentimental postelectoral d’aquells que ens escarrassam des de sempre per un projecte compartit a la nació sencera. I ho és d’aquells que volem un model de nació sencera que serveixi no per cantar cap glòria passada, sinó per millorar la vida de totes i cadascuna de les persones que viuen als nostres països.
Ho comentava diumenge, mentre s’anaven desgranant els resultats electorals. A les Illes Balears, el gruix de país es mostra amb orgull i confiança sobretot al nord i al sud. Formentera ha donat una autèntica lliçó de com una opció pròpia, emergida de la gent del lloc, pot constituir un model d’èxit. Aquesta vegada, Gent per Formentera, liderada altra vegada per en Jaume Ferrer, ha aconseguit majoria absoluta al consell/ajuntament propi. I la candidata de l’esquerra formenterera, na Sílvia Tur, ha duplicat en vots l’opció conservadora. I, a Menorca, Més per Menorca ha tret tres diputats, un resultat extraordinari. Els tres diputats menorquins esmentats, liderats per en Nel Martí, més els sis de la mateixa opció que han sortit per Mallorca, liderats per en Biel Barceló, fan un potent grup parlamentari de nou diputats al Parlament de les Illes Balears. Enhorabona!
Mentrestant, amb Francina Armengol al capdavant, els socialistes han resistit relativament bé la ventada que ha assolat el bipartidisme i l’emergència de noves opcions polítiques a nivell estatal. No sabem què li hauria pogut passar al PSIB amb un altre lideratge.
Si Formentera m’ha tocat la fibra (per proximitat evident i per simpatia envers la seua gent), si Menorca m’ha mostrat que, malgrat que encara hi hagi tantes coses per fer, tot és possible si un s’ho proposa i hi treballa amb intel·ligència i amb coratge, València m’ha deixat completament desarmat. Si portàs capell, me l’hauria tret, en veure els resultats electorals del País Valencià. València, com em deia una companya de claustre, ens ha eriçat la pell. I tant! El que ha passat a València ha estat totalment extraordinari. I no ho dic perquè el PP hagi perdut la majoria absoluta (que amb això ja hi comptàvem), sinó perquè les alternatives que es dibuixen tenen un potencial completament nou. I un sentit que, particularment, pens que omple d’esperança.
La primera cosa a destacar, per damunt de totes, ha estat el resultat absolutament extraordinari de Compromís. Compromís pel País Valencià ha tret dinou diputats a les Corts Valencianes. Ha superat molt àmpliament les dues forces emergents d’àmbit estatal (Podem i Ciutadans), i s’ha acostat molt al Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE). Després d’anys i anys de picar pedra, de treballar per consolidar una opció pròpia del país, d’entroncar-se amb la societat civil (una societat civil molt més viva i dinàmica del que se’ns ha volgut fer creure), Compromís ha tastat l’èxit electoral. Gràcies a Compromís, ben previsiblement, la ciutat de València tendrà un alcalde, en Joan Ribó, molt més autocentrat, molt més sobiranista i molt més progressista que Barcelona (també previsiblement). I el País Valencià tendrà un govern, també previsiblement, prou homologable amb el dels països que volen ser, que es volen afirmar, que volen existir. Veig en Joan Ribó com a batle de València de la mateixa manera que puc veure en Ximo Puig com a president del País Valencià. Què n’hem de dir, de l’actual líder del PSPV? Que ha estat un batle modèlic a la seua Morella, que s’ha caracteritzat com a persona progressista i del país… Que, mentre el govern de l’anomenada Comunitat Valenciana rebutjava entrar a l’Institut Ramon Llull per a la promoció exterior de la llengua i la cultura compartides de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, ell organitzava un estol de municipis valencians que s’hi afegien, amb Morella al capdavant. Ferrer, Martí, Barceló, Ribó, Puig, Armengol són part d’una generació de polítics que ha de fer un tomb extraordinari en el rumb d’aquests països nostres. Gent capaç, sensata, honesta, intel·ligent… Aquí tenim l’embrió dels lideratges que el nou país que estam contruint necessita.
Tots ells no ens han de fallar. Però tampoc no hem de fallar-los a ells, amb el nostre suport, amb la nostra acció, i quan faci falta amb la nostra crítica, des de la societat civil. Perquè sense la Federació d’Escola Valenciana, sense l’Obra Cultural Balear, sense una societat civil en marxa els resultats electorals que ara mateix estam comentant no haurien estat possibles.
Més i Compromís constitueixen la punta de llança d’uns països que volen noves formes de fer política, i que alhora volen afirmar la seua personalitat col·lectiva i dotar-se d’instruments per millorar la vida de les persones que conformen les respectives societats. Vull pensar que, dia a dia, ells aportaran més compromís perquè els somnis esdevenguin realitat. I que tots nosaltres, si més no aquells que compartim l’alegria del moment, també aportarem més compromís per treballar per uns països millors, per una societat més justa, per un futur per a tothom.
Sembla que tant a les Illes com a València hi haurà un canvi que farà que els que ens esforçam per reforçar la nostra cultura i la nostra identitat ens acostem més i lluitem junts. Tant de bo vegen resurgir la televisió valenciana i la poguem veure com la vérem a les Illes durant tants d'anys!