Quan observ les fotos dels mítings de propaganda electoral no me’n puc estar de recordar algunes observacions que he pogut fer en diversos moments de la meva, més que discreta, vida associativa mallorquina. La meva assistència a les juntes de les acadèmies i de les associacions a les quals he pertangut no ha estat exemplar, però seria injust amb mi mateix si no digués que hi he anat regularment o, almenys, prou regularment. I he pogut constatar en totes elles que la millor manera d’estimular-hi la presència és oferir, per costum, un petit recapte —un tros de coca, uns cacauets, unes olives...— als assistents.

Crec que passa una cosa semblant a les reunions destinades a aconsellar/aconseguir el vot que organitzen els diversos partits polítics en època electoral. Si els que han d’anar a escoltar i a recollir la papereta per a després dipositar-la a l’urna saben que hi haurà una mica —o una molta— de gratificació culinària, hi acudeixen amb més fidelitat que si no esperen més que paraules i entusiasme, que d’això ningú se n’ompl la panxa. No crec que sigui discutible que, en aquest aspecte, aquí —a Mallorca— el partit conservador dóna una lliçó a tots els altres. Alguns em diran que el PP ho pot fer perquè disposa de més capital humà i monetari que la resta de partits. No ho negaré, però he de dir que també disposa de més capital cultural. Vull dir –enteneu-me bé– que els dirigents del PP saben millor que els altres com són —som—els mallorquins. I quin és el tarannà dels mallorquins? Ens mouen més els interessos materials que els ideals i els culturals. O, per dir-ho d’una manera més educada i convenient: els interessos immediats que els remots o els llunyans. 

I aquest serà el gran dilema que tendrà qui vagi a escollir una papereta el diumenge que ve. Apostar per un partit que defensi els interessos més immediats i reconeguts —jubilacions, sous precaris i baixos però segurs, facilitats administratives i reducció d’imposts. Un partit que defensi una pàtria clàssica i ben establerta .O, per contra, triarà partits i polítics regeneracionistes que afirmin que podran construir una pàtria i una societat nova en la qual regnarà la llibertat, la transparència i l’ajut social. La construiran —afirmen els dirigents regeneracionistes— a partir de comportar-se honestament i acabar, així, amb l’amiguisme, les comissions i les corrupcions. Són també interessos, però, ja veis, una mica llunyans i hipotètics.

Sí, em podeu creure: anar a votar és anar a fer una inversió. I no cal que us digui que, quan faceu aquesta inversió, l’heu de fer d’acord amb els vostres interessos. El problema rau en saber quins són realment els nostres interessos. Propers o llunyans?