Si la qüestió no fos tan extremadament sensible, ens hauria de sorprendre notablement que la llengua (vull dir, evidentment, la política lingüística) no hagi entrat en campanya aquestes dues passades setmanes. De fet, a hores d’escriure aquest paper, encara no sabem si la política lingüística serà el taló d’Aquiles del Partit Popular en aquestes eleccions. Però, de manera decisòria o de manera rellevant, és ben segur que l’haurà acabat afectant. Difícilment es pot mantenir una guerra de quatre anys contra la majoria dels ensenyants del país sense que això passi factura. I el quid de la qüestió, en tota aquesta guerra, ha estat la llengua. Vull dir, evidentment, la política lingüística.
I no perquè visquem en una societat endarrerida on la gent no vol aprendre anglès –com ho presentaven, de tant en tant, els membres del Govern, de manera prou maldestra-, sinó perquè en el fons de les disposicions governamentals s’hi veia, ben clarament, la voluntat de rebaixar l’estatus de la llengua catalana. Si no hagués existit aquesta voluntat, si el Govern del PP hagués volgut fer avançar les nostres illes cap al bilingüisme, no s’haurien centrat en el més bilingüe dels àmbits (l’Educació), sinó que haurien incidit en altres espais on la llengua catalana es troba en una situació de clar desequilibri en relació amb el castellà. Parlar de reequilibris a l’Educació, però no reequilibrar també l’àmbit socioeconòmic o l’adminsitració de Justícia no pareix que sigui gaire raonable, si l’objectiu final és aconseguir una societat bilingüe, amb dues llengües oficials en un equilibri més o manco estable.
La llengua ha estat una qüestió molt rellevant durant tota la legislatura passada, però al llarg d’aquesta campanya electoral s’hi ha passat de puntetes, sense fer gaire soroll, no fos cas… Així, curiosament, el discurs d’aquells que són més radicalment contraris a la plena normalització de l’ús de la llengua catalana s’ha vist increïblement edulcorat, mentre els que voldríem que avançàssim cap a l’ús normal de la nostra llengua han passat per dalt el tema com qui fonya ous. He trobat sorprenent que un partit radicalment anticatalà com Ciutadans l’únic que hagi sabut dir sobre la política lingüística hagi fet referència no a l’ús social de la llengua, sinó al model de llengua. C’s s’ha limitat a dir que això que parlam a les Balears no és ben bé català (sense arribar a negar la unitat de la llengua, però contravenint totalment allò que estableix l’Estatut d’autonomia de les illes Balears; no han proposat, emperò, cap canvi en l’Estatut en aquest sentit). De la moribunda UPyD el que em va cridar més l’atenció varen ser les declaracions d’un candidat seu en el sentit que les Balears han de tenir un sistema educatiu trilingüe, però que no s’hi ha d’arribar per la via que ha intentat el govern presidit per Bauzá (naturalment, l’interfecte no aclaria quin era el bon camí per arribar-hi).
Els partits majoritaris, els que pensaven que podien estar al capdavant del futur govern de les Illes Balears, no s’han volgut picar els dits, i han preferit no especificar de manera gaire clara la seua política lingüística. Tothom sap que el que ha fet el PP en Educació s’haurà de reconduir (governi qui governi, i per això ja hi ha hagut candidats del PP com el florentí Marí Bosó, número u a la llista d’Eivissa al Parlament, que s’han curat en salut, ni que sigui en relació a les formes adoptades pel Govern). I els partits d’esquerres, en general, han preferit delegar les seues propostes en allò que s’ha anat construint des de la professió o des de la societat civil al llarg d’aquests darrers tres anys. Així, es té tendència a delegar en l’Assemblea de Docents, o en els sindicats majoritaris, o en els consells escolars (de les Balears, de cadascuna de les illes, o municipals) el que hagi de ser la política educativa (i la política lingüística dins l’Educació) del futur govern. He de dir que a mi aquesta postura no m’acaba de fer el pes. Certament, qualsevol que governi ho ha de fer amb diàleg amb els diferents sectors, però per governar s’han de tenir idees clares sobre cap on es vol anar. Com deia Sèneca, no hi ha vent favorable per a aquells que no saben cap on van.
L’Institut d’Estudis Eivissencs va fer tota una sèrie de propostes a les diferents candidatures polítiques, que incloïen un apartat molt específic, i molt clar, en relació a la llengua catalana. A falta de tres dies per acabar la campanya, només Esquerra Republicana-Eivissa Sí i Podemos-Guanyem havien respost afirmativament a les reivindicacions de l’IEE. Tot i que, en el cas d’aquesta última candidatura, la teoria i la pràctica no hagin anat de la mà. L’espècie humana, per sort, emperò, tolera prou bé la incoherència, especialment la pròpia, tot i que de vegades no es toleri tant la dels altres. Un punt més a favor dels liberals que no es passen de pontificadors.