En el decurs dels darrers quaranta anys hem pogut comprovar com diversos estaments de la cultura a poc a poc han bandejat el tema de la política com a tema literari, fins arraconar-lo. Quins estaments? Doncs qualque crítica literària, alguns cercles poètics, tot sigui dit que una mica endogàmics, certs estaments acadèmics...Quin va ser el darrer pic que el departament de literatura de tal o qual universitat ha organitzat un seminari sobre poesia política? El poetes que fan política tampoc no són de fiar. Record, ara que hi pens, un precedent ben cèlebre: Baltasar Porcel va dir un dia que la poesia de Josep Maria Llompart no hagués tengut recorregut si no hagués estat perquè Llompart era un destacat defensor de la llengua, la cultura i el país. Error de perspectiva de Porcel. D’aquest doi a reconèixer com a cert allò que ha promocionat el nacionalisme espanyol (publicar en català és fàcil, basta escriure en català), només hi ha una passa de gall.

Convé doncs examinar les bases de tal prejudici. Primer però convendria aclarir que gairebé de qualsevol tema es pot fer poesia, política inclosa. Ara, cal abans de res donar rellevància al tema triat i només ho aconseguirem si –al motiu triat- li donam la forma adequada. Però, per què aquest prejudici? Crec que la primera causa és preventiva: com que la política està desprestigiada de fa estona, cal preservar la poesia d’agafar la infecció per mor d’aquesta passa. Altres motius serien la poesia que es va escriure a partir de la revolució dels bolxevics fins als anys 80 del segle passat, denominada realisme socialista, i també a causa d’alguna poesia que es va escriure durant la revolució espanyola; front popular, segona república i guerra civil espanyola. Potser alguna poesia d’aquests períodes va ser diguem-ne excessivament de proclama, massa militant. No tota, però. I d’aquí ve que expressem aquesta queixa.

El poeta Joan Margarit també en alguna ocasió ha posat emperons al fet que al Principat certa crítica literària, certs ambients acadèmics, bandegen, de fa anys, tot allò que no consideren estrictament com a poesia d’avantguarda. Margarit defensa la significació de la poesia realista o també la denominada poesia de l’experiència i s’ha queixat del prejudici que representa excloure-la de la categoria.

Per tant, ja tenim dos temes per discutir. La poesia política que va escriure César Arconada és comparable amb la que va escriure Joan Brossa o Rafael Alberti? I també; s’ha escrit poesia política que hagi estat qualificada com a poesia d’avantguarda? I tant. Basta llegir l’estudi de Joaquim Molas sobre l’avantguarda catalana, anys 1916 a 1938.

Avantguarda és anticipació i ni que sigui per contraposició al passat immediat, molta de la poesia que s’ha escrit ha estat avantguardista, sigui quin sigui el tema literari triat. Des de la Renaixença ençà els nostres poetes han escrit poesia política i segons el cànon descrit als manifests a favor de l’avantguarda dels anys vint del segle passat, el poema de Bonaventura Carles Aribau, Oda a la pàtria, reuneix tots els requisits: “El poeta s’ha d’oposar a la seva època”, va escriure Foix. Altres manifests d’aquella època posaven que “allò que fa creïble l’art no és la bellesa, és l’art que sorprèn, la certesa que proporciona una audàcia, la ruptura amb la tradició, els versos que ens impugnen”.

Per altre costat, si repassam la trajectòria de tots els nostres poetes mallorquins, tots els rellevants com a mínim, d’ençà de la Renaixença, comprovarem que tots han escrit en algun moment poesia política i, sobretot, han estat defensors de la llengua, la cultura i el país. No podia ser d’altra manera perquè des de la represa de la nostra literatura, any 1833, simbòlicament amb el poema d’Aribau, el nacionalisme espanyol no ha aturat d’organitzar la contraofensiva.

Vol dir això que poetes com César Arconada, en Gabriel Alomar o en Salvat Papasseït, entre molts altres, demostren que el re de la qüestió està en la forma, no en el contingut. Allò que importa no és el tema, és igual si és polític, sinó el tractament literari que l’autor fa del tema que ha triat. Endemés, el tema agafarà rellevància si l’expressió d’allò que versificam és adequada.