He mirat de seguir, des de fa temps i amb molta atenció, els articles que publica a la premsa el senyor Valentí Puig. La causa del meu interès és doble. Per un costat VP és mallorquí i a mi tot el pensament produït a Mallorca o per mallorquins m’interessa d’allò més. Però és que, a més, compartesc amb el senyor VP l’admiració per molts d’escriptors: Montaigne i Pla, per citar dos exemples. No dubt que el senyor VP n’ha tret més bon profit que no jo de dites lectures, però la meva devoció pels dos literats no pens que sigui inferior a la seva.

No crec que sigui cap descobriment constatar la forta deriva espanyolista i anticatalanista que ha experimentat darrerament l’ideari de VP: tots els seus lectors ho han pogut veure amb absoluta claredat. El que ignor és la causa de dita evolució. Ha sofert el senyor Puig algun greuge o és tracta de defensar el seus interessos? Permeteu dir que sigui una o altra la causa a mi em semblen, les dues, ben legítimes: tothom té dret a respondre de paraula als greuges soferts i no és menor el dret que hem d’atorgar a cada persona a vetlar pel seus interessos. Ai, si jo en sabés.

Siguin uns o altres el motius el que és indiscutible és que l’esmentada deriva o evolució de VP ha anat in crescendo fins arribar al darrer article que he pogut veure: el publicat, aquest dilluns passat, a les pàgines del País. En ell VP mostrava les seves creences – dic jo i subratll la paraula– sobre el lamentable procés que ha seguit la cultura i la política catalana, cada vegada –assegurava– més tancada, provinciana, reconcentrada en ella mateixa i entotsolada. VP enyorava –afegia en l’article– aquella Barcelona i Catalunya oberta i cosmopolita de les tres darreres dècades del segle passat. A mi em sembla molt bé també que qualsevol persona defensi les seves creences. El que em semblaria poc convenient és que els lectors, com jo, del senyor VP –i no m’estranyaria que el propi VP– confonguessin les seves creences –ben legítimes, insistesc– amb idees, pensaments o hipòtesis.

Què quines diferències hi ha entre creences i idees? Una de molt simple i complicada alhora: la seva relació amb la realitat, o, encara millor dit, amb les dades extretes de la realitat. Les creences pertanyen a l’àmbit de la fe i, en conseqüència, no poden ser contrastades; les idees, tenen, per contra, uns analistes que acostumen i tenen l’obligació de criticar-les en relació amb els fets provats. I si parlam de fets, s’hi avenen les creences expressades per VP? Pens que no, i en posaré, tan breument com sàpiga, tres exemples.

El primer és el de les universitats de Barcelona. En tots els rànquings fins ara publicats, les tres universitats de Barcelona –UB, UAB i PF– figuren sempre entre les cinc primeres d’Espanya en relació amb la seva qualitat docent i investigadora. És possible que les millors universitats estiguin en les societats més tancades? No ho sembla, i menys encara si consideram que són a les citades universitats catalanes on hi ha més presència de professors estrangers o que el grau de col·laboració amb altres universitats europees és el més elevat d’Espanya, cosa que permet al seus investigadors assolir el major número d’ajudes europees a la recerca. Ha de ser degut –diran alguns– a l’afecció que tenen els catalans a la pela. Potser, però..

Segona dada contradictòria amb les creences del senyor VP: el consum de llibres d’autors estrangers, en relació, naturalment, a la població.  L’índex de Catalunya és més del doble que la resta d’Espanya. Societat entotsolada ?

Tercer: competència lingüística. Quants d’idiomes, distints al seu, saben els catalans i quants la resta d’espanyols? Els catalans més del triple que la resta. Si vos val una mostra personal, comparau la competència lingüística del Cap del Govern d’Espanya amb el de la Generalitat. Societat i dirigents reclosos?

Sí, insistec en la idea que cara a un major enteniment entre les persones és del tot convenient que reservem les creences pel lloc on és convenient que es conservin: la intimitat. Manifestar-les descarada i públicament no ajuda a l’enteniment, en el doble –o triple– sentit d’aquesta noble paraula, que tant estim.