La política, després de molt de temps, torna a estar de moda. Una bona mostra d’això és l’èxit de dues sèries magnífiques com House of Cards i Borgen. Cadascuna en el seu estil, aquestes dues ficcions coincideixen a mostrar (amb guions solvents i lúcids) com és de difícil governar quan no es té una majoria garantida. Cercar els pactes per poder formar governs i avançar legislativament és una feina delicada que pot truncar molt fàcilment qualsevol actitud que suposi fer un mal innecessari a un possible soci. Per això, els estrategues i caps de premsa apareixen sovint com els moderadors de l’instint confrontador i trencavidres dels seus caps.

A Balears es comencen a notar els nirvis electorals. De fet, en el PP resulten molt evidents. I són ben lògics. La seva postura durant tota la legislatura ha estat governar només per als seus, fomentant l’enfrontament com una manera de marcar el seu perfil ideològic. I governar com si sempre haguéssis de tenir majoria absoluta pot fer molt difícil cercar suports en el cas que després no la tenguis. Els vídeos i whatsapps desesperats a la recerca del votant fidel però empegueït del propi partit són la conseqüència lògica d’una prepotència que cap governant s’hauria de permetre mai, ni amb majoria absoluta.

Però també es noten ataquets de nirvis a la resta de partits, i això ja no sembla tan lògic, si més no des del punt de vista electoral. Després de la picabaralla amb ERC, ara repunten les colzades entre MES i Podemos, per una banda; i entre aquests dos i el PSIB per l'altra. Que el PSIB intenti defensar-se de les fuites previsibles de vots resulta comprensible, però el que hauria d’entendre és que els seus decebuts no tornaran arrere amb intents de desacreditar la resta d’opcions d’esquerra. Aquests votants més aviat voldrien veure propostes il·lusionants en un partit a qui molta gent identifica amb un aparell mancat de flexibilitat i imaginació.

Per altra banda, entre MES i Podem es detecta una gelosia comprensible, però gens beneficiosa per a cap dels dos partits. Els seus votants responen a perfils sensiblement diferents, i les desqualificacions personals només faran més difícil una futura entesa que serà imprescindible per formar un possible govern alternatiu a l’actual. A més, els votants d’esquerra són molt propensos a castigar les seves pròpies opcions electorals davant de comportaments poc responsables. Tan difícil seria concentrar els esforços dialèctics cap allà on són més necessaris? Perquè no em direu que no hi ha, a aquestes alçades, tela per tallar a ca l'apotecari. Estic segur que, si li poguéssim demanar, això és el que diria Kasper, el cap de premsa de Birgitte Nyborg. Sobre el que opinaria Frank, ja no estic tan segur; però tots sospitam que la carrera de Mr Underwood no acabarà precisament en una entesa.