Encara que ell s'afanya a treure pit i en fa treure als seus, tot fa pensar que José Ramón Bauzá s'assembla de cada vegada més a un ninot de Falla exposat a la rialla pública. Ridícul. Encara que als seus no els queda més remei que posar cara de valents i confiar que alguna força ultraterrenal els farà victoriosos. Al compàs del seu amo, treuen també pit. Na Mabel Cabrer, la més pitreruda de totes, ha estat l'encarregada d'encensar aquesta paròdia de president, com si auguràs que aviat, tot plegat, barca i bolic, no seran més que cendra i pols. Ha dit que en Bauzá és el millor candidat. Encara que sonin tambors d'imputació. Encara que ningú voldria estar dins la pell del president. Potser només li desitgen aquest cent dies de calvari els seus enemics – els que té en el propi partit i els altres- . Els que encara li són fidels li diuen que tot anirà bé, que al final sempre el ramat s'arreplega a la veu del pastor o dels pastors i mentre ho diuen miren els de sempre – Escarrer, Barceló, Fluxá- I esperen, tots plegats, el miracle, i si plouen sobres amb incentius perquè mans treballadores precàries – a vosaltres que us és!- introdueixin altres sobres a les urnes.
Però en Bauzá no n'està gaire segur del miracle. Per això treu el pit cínic de qui se sent derrotat, del porc que fa les darreres esperonejades tot just abans de convertir-se en nostrades sobrassades. No n'està gaire segur, d'un miracle terrenal ni tampoc diví. L'anada a Roma va ser una galtada seca. I això que el Sant Pare només va intercanviar unes breus paraules.
L'esdeveniment va ser seguit per l'escuder Gómez que, en conversa telefònica privada, va reafirmar les tesis de Bauzá dient que havia estat una conversa llarga i distesa. En Gómez, sempre fidel al personatge de les ocurrències genials va intentar reblar el clau. “Pensa – li va dir en un noble castellà,- que el Papa també hauria subscrit el TIL” En Bauzá no ho tenia clar.
“Sí, home sí. El Sant Pare – va continuar el menut garriguer- ha invocat San Alonso Rodríguez i t'ha recomanat que li resis molt, que t'hi encomanis. Aquest, se'ns dubte, era dels nostres, com en Rodríguez nostre – devien ser parents i tot”. “No me n'acab de fiar – va dir l'apotecari”-. I va pensar amb en Matas – que també era dels seus- i el seu nom li va revenir com un glop agre.
De retorn a Palma, les cròniques de Baratària així ho reflecteixen, va fer cridar en secret na Catalina Cirer que tant li és ballar un bolero com confessar-se apròcrifament amb en Jaume Santandreu i li va exposar el cas. Na Catalineta no sabia com se n'havia de sortir. A força se sucar-se els alls va dir que sí, que el pobre era foraster però que havia après el català i que havia reprès – una bona espolsada- un superior seu perquè havia vengut a Palma a sermonejar en castellà. “Fa molts de temps això?” – demanà l'apotecari-. En sigles no en som molt entesa, contestà na Cirer. “ No te deman a quin partit militava” li contestà enrabiat l'apotecari. “Vull que em diguis sigles d'història”, remugà el president. “Finals dels XVI, més o menys”, va dir la interlocutora. “Aquest més o menys hi sobrava, Catalina, a veure si seràs més catalana que la botifarra de Vic!”. “Aquesta militància lingüística és coneguda pels nostres enemics, Catalina?” “M'han dit que en Josep Maria Llompart, en una conferència va proposar fer-lo patró dels nouvinguts” contestà na Cirer. “ Sí que anam ben arreglats. Catalina, tu que ets de bon manament, ara que et tenc a prop, queda molt lleig si renec d'en Matas?” “Home, si vares ser batle de Marratxí va ser gràcies a ell. Els capells, el bolígrafs, les coques i tot el que vares regalar -tot ajuda a fer el pa bo, deim a Mallorca- venia de la mateixa guardiola. Si no haguessis estat batle no hauries arribat al Consolat. No és de bon cristià fer-ho, pensa que has anat a Roma a veure el Papa. Haurà estat una visita sacrílega”. “No diu la Bíblia, Catalina, que sant Pere negà tres vegades Jesucrist, en Matas només és un pobre presidiari. El puc negar tantes vegades com vulgui...” “Pren llum de na Pintura, som una gata vella i n'he vistes de tots colors...” I na Cirer prengué porta. I se n'anà a fer randa. Havia promès una vànova per a una rifa de beneficència. Les carreteres i els Palaus de Congressos li havien devorat tot el pressupost. I ella, si no santa, volia fer bones obres per anar al cel.
