Abans de res –i quasi com sempre– he de fer una justificació del títol. Obeeix a les recomanacions que contínuament em fan els meus amics –especialment en Joan Bibiloni– de ser comercial. Ser comercial encara que, amb l'afany d'adaptar-te al mercat, sacrifiquis la precisió, la cortesia i, fins i tot, la justícia. Em diuen. És el que he intentat fer des de l’inici i, per això, he renunciat al títol que, de segur, hauria estat més acurat i matisat, però, ai!, menys vendible. Un títol que hauria hagut de ser quelcom com: “És saber únicament castellà una limitació –una minusvalidesa, en certa manera– per aprendre altres idiomes?”. Una botifarra! Deixant la cosa del títol, la idea fonamental de la qüestió que m'agradaria posar avui en discussió no és meva, sinó que l'he manllevada d'un comentari que va merèixer l'article que vaig publicar la setmana passada en aquest mateix mitjà de comunicació. El signava un tal Gorrió. Em va agradar molt perquè les paraules d'en Gorrió m'ajudaven a explicar un fet del qual no podia donar una raó del tot convincent. El fet és que, a Mallorca, els que tenim com a llengua materna el català aprenem a utilitzar el castellà sense cap altra gran dificultat que la de pronunciar la jota de “jodido” i, en canvi, els que tenen com a llengua materna el castellà sembla que tenen innumerables dificultats per expressar-se en català amb una correcció semblant a la que tenim nosaltres quan parlam la llengua forastera. I si no hagués de molestar a ningú –ja sabeu que no tenc mai aquesta intenció– afegiria que aquesta dificultat que tenen els espanyols monolingües és paradoxalment més gran com més alta és la titulació de qui la intenta parlar. Els ferrers, els llanterners, els picapedrers, els peixaters, els carnissers i/o els seus fills aprenen a parlar català més bé i més aviat que els jutges, els metges, els militars i, fins i tot, que els catedràtics d'universitat i/o els seus fills. És un fet que tots hem constatat. La dificultat genera animadversió i aquesta animadversió contra els que no ens resignam a deixar de ser el que som, en moltes ocasions, es converteix en hereditària. D'aquests sentiments i pràctiques, en surten al·lots minusvàlids des del punt de vista lingüístic. Personatges que tenen no només dificultat per aprendre català, sinó per aprendre qualsevol altra llengua. Els casos dels polítics espanyols –Franco, Suárez, Rajoy, el matrimoni Aznar-Botella, González, Guerra, Bono– tot i els seus esforços –poc reeixits– per aprendre anglès constitueixen exemples memorables de l'esmentada minusvalidesa lingüística que produeix el monolingüisme irredempt i recalcitrant.

He intentat, durant molts d'anys, trobar una explicació a l'esmentada incapacitat i he pensat que la causa té un caire psicològic –un excés d'orgull nacionalista: espanyolista, és clar–, un aspecte sociològic –l’afany de demostrar que es pertany a una classe distingida–, o una política–, un excés de protecció estatal a la ignorància.

No és que hagi descartat les causes acabades d'esmentar, però Gorrió en va apuntar, la setmana passada, una altra que no és gens menyspreable: el castellà, des del punt de vista fonètic, és molt més elemental que els altres idiomes europeus. Només té cinc vocals i, per als que el tenen com a única llengua, aprendre a distingir entre les tres 'e' o les dues 'o' que tenim els que parlam també altres idiomes, o a utilitzar els pronoms que tenen la llengua francesa i la catalana, els costa Déu i ajuda. Més si, com he dit, tenen un títol universitari.

Crec que l'argument que he manllevat a Gorrió és un tema que ha de ser considerat pels teòrics del TIL i, en general, per tots els docents. No em costa dir que coincidesc plenament amb el senyor Bauzá quan diu que seria molt bo que tots el nins de Mallorca sabessin amb suficiència el català, el castellà i l'anglès. Però el senyor Bauza i jo, que faig més cas que no ell a les paraules que diuen els estudiosos de la lingüística, cercam, com en la cançó del moribund de Brel, el mateix objectiu per camins diferents. Jo crec que dedicar-li una gran atenció a l'aprenentatge rigorós del català –una atenció, si voleu, preferent– no és un entrebanc per aprendre anglès, sinó tot el contrari: un gran ajut. Opín que el gran perill per aconseguir ciutadans trilingües de veres és l'entestament que demostren alguns en la defensa del seu monolingüisme de fet. Insistesc: monolingües de fet –jo ho experiment cada dia– encara que es declarin, orgullosament, internacionalistes.

Francesc Bujosa.